Eleccions a Madrid, 2021

El pròxim dia quatre de maig de 2021 estan previstes les votacions a l’assemblea de la comunitat de Madrid. Aquesta afirmació, com a mínim, comporta tres explicacions degudes. La primera, per la raó de les votacions. En un sistema electoral, el primer que caldria preguntar-nos és com funciona el sistema de representació. Es dona el cas que a Madrid, si es tracta de les eleccions al Parlament Espanyol, les forces polítiques concurrents amb un 3% tenen suficient per a ser representades; ara bé, si es tracta de les autonòmiques -com és ara el cas- per alguna raó que ací no anem a explicar, les mateixes forces polítiques ara necessiten del 5% per accedir-hi. La diferència de percentatge, no ho dubte, tindrà tants partidaris com detractors; en tot cas, ací ho deixe anotat perquè no és aquest l’assumpte que ací m’interessa tractar.

Passem a la segona explicació. Les eleccions comunitàries, a Espanya són les eleccions territorials sancionades segons el règim constitucional de 1978, que distribueix el poder de l'estat en els poders territorials de les comunitats autònomes que depenen del poder central, amb seu a Madrid. Com hem pogut comprovar al llarg dels darrers trenta-dos anys, l’estat de les autonomies no és un govern federal ni un sistema de representació territorial que funcione, puix la legislació prevista està per desplegar, des de 1978... De fet, el sistema de les autonomies és un règim territorial molt “made in Spain”, segons el qual quan a l'estat li interessa les autonomies carreguen amb la part negativa i quan no li interessa, imposa la positiva per imposició, que ve a ser el mateix. O sia, si l'autonomia no funciona és per culpa del poder territorial (sia andalús, valencià, extremeny, o el que sia) i si funciona bé és perquè l’estat ha fet tant bé les coses que l’administració territorial co-dirigida pel Delegat del Govern i co-regida per les Diputacions Provincials no podia fer-ho pitjor. En resum, que l’estat ho fa bé a tot arreu i quan no és així no és per culpa seua, sinó perquè els natius de l'autonomia -per la seua nefasta política- així ho han determinat. En altre paraules, l'estat sempre practica la llei de l’embut: l'ample per a mi, l'estret per a tu.

Pel que fa a la tercera explicació, la més important, és la pornogràfica visió que aquestes eleccions a la comunitat madrilenya del pròxim 4 de maig comporten. No és suficient que Madrid siga la capital de l’estat espanyol que governa i mana sobre els poders territorials autonòmics, com ha quedat demostrat en el segon apartat anterior, i com també ha demostrat l'aplicació de l'article 155 de la Constitució aplicat a Catalunya el 2017, sense anar gaire més lluny. No és suficient, dic, que Madrid siga la capital de l’estat, damunt també és capital -per partida doble- d’una comunitat territorial. O sia, una comunitat amb els seus interessos propis que no són, per descomptat, ni els bascos, ni els gallecs, ni els extremenys, ni els ceutís. Així, Madrid gaudeix d'un estatut privilegiat per partida doble: per ser capital de l’estat (que controla les finances i la política territorial de totes les autonomies) i per ser la capital de la capital Espanya (Espanya dins Espanya, dit d'una manera molt gràfica). Un doble privilegi que li permet efectuar la seua doble pressió sobre la resta de territoris -vulguem o no- contra els interessos legítims d'aquestos. Madrid representa, doncs, la doble Corona: Madrid al quadrat.

Aquesta és, i no cap altra, la raó per la qual les eleccions a la comunitat madrilenya ens resulten tan “estranyes” a la resta dels ciutadans de l’estat espanyol (que suposadament som iguals en drets i obligacions), perquè no tenen en compte que ni València, ni Sevilla, ni Bilbao, ni Santander, no són capital d’estat, com ho és Madrid. 

Diuen els mitjans que a Madrid no hi ha debat polític efectiu! És clar, perquè no els convé! Els candidats -igual siga que siguen del PP, de VOX, del PSOE o del Sursum corda- haurien de parlar clar i llavors la resta de la ciutadania de l’estat espanyol acabaríem per saber que els madrilenys són espanyols al quadrat -per partida doble-: veïns de la capital del regne -que mana sobre la seua comunitat- alhora que veïns de la capital territorial, que alberga la capital del regne. Quina bicoca! Jo, de fadrí, també vull ser madrileny!