Carta oberta a don Vicente Mompó. President de la Diputació Provincial de València.

 

El passat diumenge 24 d’agost de 2025, el diari Levante-EMV va publicar l’escrit “Treballem pel valencià sense prejudicis” signat pel senyor don Vicente (que no Vicent) Mompó Aledo, President de la Diputació Provincial de València, al qual em dirigiré en el present escrit com si ell fos l’autor -perquè seua és la firma- del manifest. Les expressions escrites en cursiva i entre cometes són textuals.

L’escrit de don Vicente comença amb una advertència: “Si convertim la llengua en una arma, perdem tots” i tot seguit dibuixa una línia divisòria entre valencians bons i valencians dolents. Bonica manera de no començar una guerra, don Vicente.

A una banda -diu- hi ha els defensors de les formes més valencianes, un valencià més viu: el valencià “que parlem en el carrer”. La meua pregunta és la següent: qui no parla pel carrer? El seu únic argument a favor de la seua tesi desbaratada és que una “part immensa” dels valencians “peguen abraços” mentre manifesta desconèixer “si algú de la nostra terra usa” l’expressió “donar abraçades”. Recorde que el signant del manifest no és cap especialista -ho reconeix: “no soc filòleg”- en cap de les llengües de l’estat espanyol, ni de la Unió Europea tampoc.

Per l’altra banda -diu- hi ha el valencià de l’elit intel·lectual que “ens marca l’AVL” -marca?-, aquells que “consideren que el valencià és seu”; “eixes persones cultes i refinades” -es refereix als acadèmics i els especialistes que sí que en saben, de gramàtica i sociolingüística- que segons l’autor del manifest no utilitzen el “model identificador del nostre idioma” -signifique açò el que signifique en termes lèxics i epistemològics-. L’elit lingüística que treballa al seu laboratori d’ideòlegs allunyat de la realitat. Don Vicente, açò últim s'ho ha copiat de la Mary Wollstonecraft Shelley?

El signant del manifest es declara estar situat al centre dels dos extrems. Com és açò possible? Com pot estar en el “el camí del mig” mentre es declara partidari del parlar del carrer i contrari a les persones cultes i refinades? De fet, el signant està tan en el "centre" que afirma que no li val que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) accepte les distintes variants del valencià, ja que segons ell la defensa de l’idioma no l’han de “dictaminar dictatorialment” -curiosa redundància!- “ni l’esquerra ni quatre (o vint-i-quatre) intel·lectuals”. Per la seua banda, el president de la provincial valenciana reivindica “el model lingüístic més particulariste dels diferents que accepta l’AVL”. Un altre enigma de difícil, sinó impossible, interpretació. Supose, és un dir, que es refereix a la castellanitzant i castellanitzadora Real Acadèmia de la Cultura Valenciana... Cal no oblidar que les competències de don Vicente Mompó abasten la província de València però no la de Castelló i Alacant, que compten amb les seues respectives diputacions.

Don Vicente afirma que no ho fa per política, ni per “guanyar vots”. Ho fa per convicció, no per vulgaritzar la llengua -que ell defensa sense vergonya (per què hauria de causar-li “vergonya”?)- sinó per canviar-li la normativa... El manifest de don Vicente seria paper mullat si no fora perquè milita al Partit Popular de la Comunitat Valenciana -les directrius del qual compleix-, partit polític pel qual ocupa el càrrec de President de la Diputació Provincial de València. Càrrec pel qual està obligat a respectar les normes que la societat s’ha donat a si mateix de manera consensuada i pactada: normes econòmiques, laborals, culturals, lingüístiques... Per a don Vicente Mompó es veu que circular pel camí del mig li permet saltar-se la llei, cosa que no significa cap “deslleialtat”!

En la seua guerra declarada contra els acadèmics, els professionals de l’ensenyament, els escriptors, els intel·lectuals i el consens gramatical (amb pactes que es remunten a 1932) el dirigent del PP afirma necessitar més “institucions que l’acompanyen” -signifique açò el que signifique-. A don Vicente, els centres docents, les administracions, els mitjans de comunicació no li serveixen perquè “utilitzen la forma que no sé si algú de la nostra terra usa”. Hi ha algú capacitat per entendre el significat d’aquesta expressió? A pesar de presumir de parlar clar, a don Vicente Mompó li agraden massa els enigmes. Però, posat que el senyor president ho ignora, aprofite per recordar-li que centenars de milers de xiquets i xiquetes estudien valencià als centres docents, milions de ciutadans l’usen quan realitzen les seues gestions a les administracions i un bon grapat de centenars de milers d’espectadors i radiooients dels diversos mitjans de comunicació en valencià l’escolten. M'ha entés?

En conclusió. El dirigent polític del partit Popular valencià afirma no voler reduir el parlars valencians a símbol partidista mentre nega el pa i la sal als professionals que els estudien, els acadèmics que els gestionen, els periodistes, professors, escriptors... tots els parlants que usem el nostre parlar valencià tant a casa com al carrer, que vivim la nostra realitat sense complexos. Senzillament, com a ciutadans lliures conscients dels nostres drets.

 

Joan Josep Conejero Noguera

Antella, la Ribera del Xúquer