Valencians de Trellat. Un manifest comentat.

El sol d’agost fa oli i fa most, i en el país amb més filòlegs per metre quadrat del planeta, entreteniments lingüístics. En alguna cosa deu d’influir, supose, la calor de l’estiu.

El diumenge ens trobàvem el manifest del PP al quiosc i dos dies després, 26 d’agost de 2025, el manifest de Valencians de Trellat a les xarxes, signat per 7 persones amb més o menys ressò social. Manifest que em propose analitzar (les cites del manifest van entre cometes, escrites en cursiva) per treure’n l’entrellat, perquè crec en les paraules i els debats enraonats, que ens permeten aportar -ni que siga una miqueta- de llum a la foscor. No fer-ho, ens condemnarà a rodar per l’inframon en cercles cada vegada més infernals.

L’adjectiu trellat té diverses accepcions, entre les quals la ponderació mental o sensatesa. Ponderar és sospesar, considerar atentament un assumpte. És el que em propose fer ací, considerar atentament l’escrit de Trellat, els signants del qual es consideren a si mateix: “Un grup sincer (...), respectuós defensor de la identitat valenciana” que lluita “a tota ultrança”, contra les ideologies totalitàries que volen destruir, o diluir, la nostra identitat”. Que són valencians, ho deixen ben clar: “som valencians. I ho som en primer lloc”; “Ser valencians és la nostra manera de ser”; “som com som: valencians i valencianes”... Per a Trellat la identitat no és cap a priori polític sinó una essència: “La identitat valenciana és la que és, i no és un a priori polític”. És a dir, una qüestió genètica, la qual cosa obre la possibilitat a que un esquimal nascut a Groenlàndia puga ser “genèticament” valencià. La genètica és tremenda!

Ara bé, la genètica sol jugar males passades, tant a les essències pàtries com a les màtries, i els membres de Trellat no acaben de tindre clar del tot en quin mon viuen: “el país, la comunitat, el regne o el etc. que som, o que no som o que no sabem si ho som o no, els valencians i valencianes”. Ja ho havíem advertit: la genètica és tremenda! No obstant, al seu escrit els queda un propòsit ben definit: “Estem per la identitat valenciana i en contra dels totalitarismes”, en plural. Contra els totalitarismes i contra: “les mitges veritats lingüístiques, venudes en nom de la ciència més pura i inequívoca i insuperable (quan eixos adjectius només es poden aplicar al dogma)”.

L’ombra de la confusió, però, torna a planar sobre l’escrit. Entenem per totalitarisme el règim polític que exercix una forta intervenció en tots els ordes de la vida d'una nació i que concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, sense respectar els drets cívics i polítics. Per tant, no sé ben bé com relacionar Stalin, Hitler i Franco amb els inofensius accents greus, vocals obertes o el fonemes bilabials nasals sonors? La genètica és tremenda, fins a cert punt. Cert és que prèviament l’escrit havia assenyalat que: “som conscients que durant molts anys de prescripcions gramaticals, dogmes endolcits i mitges veritats mos han estat duguent per camins equivocats”. És a dir, el seu no és un antitotalitarisme polític, sinó lingüistic! No els interessa gens el totalitarisme de Franco sinó els dogmes endolcits que els han perdut per camins equivocats. De fet, sobre política sols recorden una cita expressada en plena transició (1977 – 1978): “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, [que] és un dels errors polítics més grans que s’hagen pogut cometre”; una cita com tantes altres que es digueren en aquells temps, tan distints als actuals.

La seua, doncs, és una lluita contra els adjectius que no els agraden; i obsedits en la seua lluita a tota ultrança cometen un error amb implicacions lamentables: obliden que excloure les persones per raó de les seues opinions és propi dels mandataris totalitaris: “Qui necessite més éssers, més adjectius o etc, té tot el dret. Cap al nord o cap a ponent les carreteres estan obertes”. La lamentable expressió no deixa lloc a dubtes: qui necessite més adjectius, via enfora...

En definitiva, l’enrenou de tot plegat no és per queixar-se dels partits polítics, ni dels empresaris, ni dels sindicats, ni sobre la marxa de l’economia de la nació...; el seu objectiu és proclamar que: “la nostra llengua històrica és la valenciana”. Tot i que tampoc per aquesta banda, ai!, el juganer ADN no deixa d’arremolinar, i va i resulta que els valencians tenim “minories de parlar churro-aragonés, i també castellanes” incorporades... Un fet que no preocupa gens els lluitadors contra el totalitarisme gramatical que asseguren que les minories de parlar xurro-aragonés i castellanes els: “mereixen, i tenen, el nostre respecte”. No s'hi perd res, per ser ben educat. Ara bé, de veritat consideren, els de Trellat, les  castellanes una minoria a València? De bon de veres? De bo de bo?