Nana per a un monstre elèctric insomne

 

“Jo no en sé gaire de déus; però em penso que el riu

És un déu fort de color terrós -esquerp, indòmit i sorrut,

Pacient fins a cert punt, de primer considerat una frontera;

Útil, poc de fiar, com a via de comerç;

Després un problema tan sols pel constructor de ponts.

Un colp resolt, el déu de color terrós és gairebé oblidat

Pels habitants de la ciutat -tanmateix, sempre implacable

En les seves estacions i els seus furors, destructor, bo i recordant

El que els homes prefereixen oblidar. Ignorat, menystingut

Pels idòlatres de la màquina, però esperant, aguaitant i esperant”. 

T.S. Eliot (1943). Quatre quartets “Les Dry Salvages”

 

El riu no pot recordar els temps quan era reverenciat, adorat i temut pels humans; sempre necessitats d’aigua -neta i clara-. Sabedors de la seua fúria, temien amb respecte el déu que els aportava, a ells i a les feres i el bosc del voltant, la vida. En la seua aigua podien nadar i rentar-se. També podien jugar o pescar. El riu és la font de la vida que permet beure i a la seua ribera descansar. Que n’és, d’agradable, escoltar a qualsevol hora del dia el seu continu discórrer aigua avall! Els joves desconeixen d’on prové el riu. Tampoc saben on va a parar. El misteri del riu és el misteri del temps. Saben, sí, que aigües amunt el riu és més esquerp, més indòmit, i que aigües avall esdevé més ample, més tranquil alhora que més perillós. Els més vells afirmen que han vist rius com el seu arribar a l’ampla superfície salada, on l’aigua ja no és bona per beure i el cos et queda recobert d’una matèria cristal·lina blanca, de regust picant.

La superfície del mar escalfada pel sol genera muntanyes de baf que depassen de molt l’horitzó. Autèntics oceans d’aigua que s’endinsen terra endins, on col·lisionaran amb els hirsuts accidents provocats pels plegaments de les masses continentals. El xoc entre els gegants provocarà vertaders diluvis sobre les carenes muntanyoses i les seues valls, al fons de les quals les gotes de pluja penetraran per les bretxes, clevills i obertures de la terra seca. Una a una, s’endinsaran a l’interior i ompliran tots i cadascun dels racons per generar immensos rius subterranis que emergiran a la superfície per discórrer a cel obert. Els rierols lluminosos formaran pantans i amples corrents contínues que arrossegaran sediments minerals i vegetals que ompliran de vida i regeneraran la ribera creada pel riu que dibuixa algoleges, racons, illes, clots i les planes que els humans treballaran per després recollir els fruïts del seu esforç. Sense el riu -el caçador ho sap, el llaurador també- no podrien subsistir.

La humanitat, sense presses però sense pauses, va aprendre a dominar i aprofitar aquesta força de la natura, el colós d’aigua. La humanitat va començar a construir preses per retindre quantitats cada vegada més grans d’aigua, per regar a voluntat; per derivar barrancs incòmodes o per generar electricitat. Ací, una presa per enllumenar la ciutat; allà, una pels telèfons mòbils i els ordinadors; més enllà, construírem altres preses per defensar les preses construïdes. En construirem tantes com en necessitem per satisfer la set desaforada d’energia -i d’aigua-. Una set desenfrenada que creix de manera exponencial. Cal tanta energia, que cal construir una presa nova cada dia per aprofitar el corrent dels rius exhausts, moribunds. La demanda d’energia creix mentre els rius que la poden proporcionar són menys.

Emparedat pels pantans, canalitzat, desaiguat, el riu pateix set d’aigua. Assedegat és la paraula justa. Tota la matèria orgànica que abans els rius transportaven aigües avall, tota la matèria necessària per a la vida, queda atrapada darrere dels immensos murs de formigó que l’enfonsa a una profunditat fosca, on qualsevol rastre de vida és degradat, ofegat i podrit. Les preses són la tomba del riu. Sense l’oxigen necessari i la llum regeneradora, la matèria orgànica esdevé una massa negra amorfa soterrada darrere el silenciós mur de formigó armat. La vida esdevé mort. Cada presa interpreta el seu paper en aquesta tragèdia de transformar la matèria viva en fang pudent, tarquim brut. L’excrement disposat a destruir tot rastre de vida. L’aigua que deixen escapar les preses és una aigua destil·lada, esterilitzada. La mar ja no rep les aportacions d’abans i comença a escalfar-se -no per l’acció del sol, que sempre ha escalfat igual- sinó perquè el progrés ha dessecat llacs, aiguamolls, albuferes i paralitzat les aigües que abans desaiguaven al mar, les aigües fredes del riu que regeneraven l'aigua de la mar. Demà esclataran tempestes d’una ràbia sense parell, d’una fúria mai no vista, a la vora de la costa que devastaran.

Progrés, no plores pel riu. Que el riu retornarà -compta la seua edat en grapats de milions- és tan sols qüestió de temps; però la raça humana, dominada pel Progrés matematitzat, no ho veurà. El déu irascible, però bondadós -“l’aqua, ora vita, ora morte”-, lliure per fi de les cadenes imposades esdevindrà la fúria mancada de pietat. Devastarà els fonaments de totes les construccions bastides per la inconsciència suprema del narcisisme egotista. Com el Progrés, el riu serà immisericordiós. Desfarà les preses, escamparà el fang tòxic, que primer matarà per després -sense presses però sense pauses-, poc a poc, curar les seues ferides. Progrés, no plores pel riu, plora per tu.