A Espanya va la llei per on vol el rei

Diu la dita que “a Espanya va la llei per on vol el rei”, que dita així de sobte pot semblar una incongruència o fins i tot una cosa natural. Segons qui, és clar.

 Al llarg del segle XX el poble espanyol va patir tres cops d’estat: el 1923, el 1936 i el 1981. Tres cops que no faciliten de dir que a Espanya regna la llei del consens sinó tot el seu contrari, la llei de qui mana per la força de les armes. Ara mane jo i jo sóc la llei. Així de senzill. La llei com a interpretació particular, personal i personalitzada.

Si analitzem la història del poder espanyol del segle XX des d’aquesta òptica és fàcil de comprendre per què als ajuntaments d’avui dia -d’ara mateix- als regidors tant se’ls fa prometre com jurar el seu càrrec administratiu el dia del seu nomenament. A més a més, no resulta gens difícil comprovar com molts regidors juren i prometen alhora el seu càrrec, igual diuen: “Jure promet complir....” com “Promet jure complir...”, confonent i mesclant la fórmula que el secretari municipal els hi presenta per accedir al seu càrrec. Alguns justifiquen aquesta confusió per causa dels nervis. Altres, que ha estat un error lamentable però justificable. Excuses lloables i comprensibles, però excuses al cap i a la fi. Als regidors tant els hi dona jurar com prometre el seu càrrec perquè en el seu fons -abans de llegir ni de dir res- ja estan pensant com incompliran a la primera que puguen allò que acaben de proclamar, jurant i prometent alhora, complir en públic: un públic que també considera l’acte de prometre o jurar un estúpid protocol inútil. Paraules escrites que ningú està disposat a respectar.

En el fons de la qüestió hi trobem la secular disputa entre la llei escrita i l’esperit de la llei. Així, no cal complir allò que està escrit perquè és pensat d’una altra manera, o sia, perquè mai no ha estat pensat de complir.

Ben mirat, no és gens d’estranyar que açò ocórrega en els pobles valencians, als quals els hi ha negat el seu dret distintiu més fonamental al llarg de la història, l’ús oficial de la seua llengua materna i els seus usos i costums. Les seues tradicions i la seua cultura. La seua identitat, negada, tergiversada, prohibida, perseguida, anihilada al llarg dels segles.

Així, doncs, com volem que gents del poble que s’ha vist sotmés a invasions i humiliacions (el 1707, el 1874, el 1923, el 1936, el 23 de febrer de 1981...) al llarg de més de tres segles, respecte la “paraula” donada? La nostra societat és una societat de vençuts. En el segle XX perdérem la dignitat com a republicans el 1936, i el 1981 haguérem de patir els tancs de Milans del Bosch, a les ordres del rei restaurat per Francisco Franco, que humiliaren, una vegada més, la capital dels valencians.

Prometre? Jurar? I què més ens dona, a nosaltres, els valencians, allò que diguem?, si després vindran aquells que vertaderament manen i ho resoldran segons la seua conveniència, al seu gust.

Així, doncs, igual dona prometre que jurar, perquè els que manen de veritat faran allò que els donarà la reial gana.