El Leoncino d’oro, els oblidats i un republicà valencià

Ara fa un any la pel·lícula Nuevo Orden de Michel Franco va rebre el premi Leoncino d'Oro atorgat pel Jurat Jove del Festival Internacional de Cinema de Venècia i guardonada amb el Lleó de Plata -Gran Premi de Jurat al mateix certamen. Nuevo Orden és una distopia que transcorre en un futur proper, un film que mostra les disparitats entre les diverses classes socials mitjançant una família de classe alta que està celebrant el casament de la seua filla a la luxosa mansió familiar mentre als carrers esclaten els conflictes socials.

Michel Franco, nascut a la Ciutat de Mèxic el 1979, és guionista, productor i director de cinema mexicà. Com a director la seua carrera sembla no conèixer límits. El seu film Después de Lucía fou proclamada Millor Pel·lícula en la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes i Premi Horitzó al Festival de Sant Sebastià el 2012; Chronic, nominada a la Palma d'Or, guanyadora de Millor Guió al Festival de Cannes, 2015;i Las hijas de Abril resultà guanyadora del Premi Especial del Jurat en la secció Un Certain Regard del Festival de Canes. Com a productor destaquen 600 millas, dirigida per Gabriel Ripstein i guanyadora a Millor Òpera Prima al Festival de Berlín, 2015, i Desde allà, dirigida per Lorenzo Vigas i guanyadora del Lleó d'Or en el Festival de Venècia, 2015.

Tothom coneix que avui el cinema mexicà (Alfonso Cuarón, Guillermo del Toro, Alejandro G. Iñárritu, Amat Escalante i, des d’ara, Michel Franco) és un dels millors que es fan arreu del món, com la cinta Nuevo Orden demostra, una obra mestra, una d’aquelles que t’impacten com un cop de puny en tota la cara i et deixa la cella xorrant sang.

Fins ací, res de nou que ningú mínimament inquiet i degustador de les pantalles no conega. La pandèmia del COVID-19 no ha estat excusa per a Michel Franco, queda clar. Allò que m’ha mogut a redactar aquestes línies és què hi ha darrere de tots aquests premis merescuts. Tot llegint sobre el nostre director he sabut que la seua pel·lícula de capçalera, aquella que un bon dia il·lumina el camí del futur director -com l’Stagecoach (La Diligència, 1939) de John Ford va mostrar el camí a Orson Welles per filmar la seua obra mestra The Citizen Kane (Ciutadà Kane, 1941)- és Los olvidados (1950), el film en el qual Luís Buñuel va mostrar la realitat de la misèria social que habitava més enllà del centre de Mèxic D.F. En Nuevo Orden contemplem com la misèria de la perifèria penetra sense remei tant el cor físic com el moral de la capital mexicana. Una misèria representada mitjançant personatges arquetípics. Alguns al·legaran que els militars són alguna cosa més que militars, que els corruptes són alguna cosa més que corruptes, però un gest de bondat no deixa de ser un gest de bondat. Trobe que açò ja és suficient exemplificació per a tan senzilla explicació: cadascú és responsable dels seus actes. El delinqüent ho és perquè comet el delicte penat per la llei: el lladre roba i el violador viola. Una altra cosa, és que la justícia no siga interpel·lada.

Hi ha un aspecte que tal vegada la gent d’ací -i ací és on jo volia arribar- desconega, que hi ha una novel·la publicada a Mèxic el 1963 escrita per un valencià que tracta aquesta matèria. Campo del moro transcorre durant els dies 5 i 13 del mes de març de 1939 a Madrid, durant el cop del coronel Segismundo Casado que precipitarà la derrota completa de la causa republicana. La narració ens mostra l’altra cara del discurs sobre els ideals, igual com ens l’havia mostrat Luis Buñuel en “Los Olvidados” que filma les vivències del lumpenproletariat, una realitat ben diferent a la del discurs “oficial”, una realitat psicòtica dominada pels instints bàsics. La realitat excretada directament per la humanitat sense mediacions ideològiques o morals, com mostra l’absurda mort de Victoriano Terraza, el pare del Comandante Rafael, durant els dies en què els republicans abans de ser afusellats pels republicans cridaven “Visca la República!”, assetjats pels partidaris de restaurar la monarquia en la persona de Franco.

Campo del moro la va escriure el republicà valencià Max Aub, gran amic de Luís Buñuel, amb qui va compartir el seu exili a Mèxic on es refugiaren per no acabar com el president Azaña, perseguit per agents franquistes i la Gestapo, mort a la localitat francesa de Montauban. L’enterrament del President de la República va ser organitzat per l'ambaixador de Mèxic. Temoroses que el funeral pogués convertir-se en un acte polític, les autoritats franceses van prohibir expressament que la bandera republicana espanyola cobrís el seu fèretre.

- Lo cubrirá con orgullo la bandera de México. Para nosotros será un privilegio, para los republicanos, una esperanza y para ustedes, una dolorosa lección. - li va contestar l'ambaixador Luis Ignacio Rodríguez Taboada al prefecte de Montauban.

M’alegre de debò pels èxits internacionals del cinema mexicà, el d’ahir com el d’avui, que obre les portes que els tirans volen tancar.