El Sublim

  

                A propòsit del poema 46 “Veles i vents” d’Ausiàs Marc establirem una relació entre el poema i l’experiència del Sublim segons la definició donada per Arthur Schopenhauer. No debades Ausiàs Marc, un escriptor del segle XV, ha estat considerat com un poeta proto-romàntic.

El segle XV és un segle de crisi al Principat, la guerra entre la Biga i la Fusta, i d'èxit per a la ciutat de València. Aquesta veurà florir el bo i millor de les lletres catalanes: Martorell, Roig, Sant Jordi, i és clar, Ausiàs Marc. Arran de la descoberta de la ruta atlàntica a l’Occident i la conquesta de Constantinoble (la ciutat que la imaginació valenciana va voler alliberar) a l’Orient, serà la ciutat de València la que entrarà en crisi, una crisi nacional que perdura fins hui. La Renaixença catalana -feta a Barcelona i des de Barcelona- serà la que interprete en el XIX els mites valencians que tots coneguem hui en dia (el Compromís de Casp, els Trastàmara, el pare Vicent Ferrer... Ausiàs Marc inclòs).

Els escriptors cortesans del segle XV com Ausiàs Marc es devien al seu públic igual com qualsevol escriptor, des de Plató fins a Jon Fosse, passant per Shakespeare. Marc escrivia per al seu públic cortesà, el de la Cort de la reina Maria de Castella, la viuda en vida d’Alfons de Trastàmara. És cosa evident que Ausiàs Marc coneixia Petrarca; una altra cosa, però, és que el valencià considerés la madona igual com ho feia el bo de Francesco. Ausiàs no tenia per què fer-ho. Era un poeta àulic, el poeta al servei d’un rei que havia imposat a la cúria romana el cardenal Alfons de Borja, fill de Canals, com a Papa Calixt III. Per què havia de seguir el poeta valencià en llengua no llemosina la poètica d’un escriptor italià que pertanyia al bàndol dels vençuts? Una altra cosa és la sort ben diferent que van tindre la República florentina i el Regne valencià en l’esdevenir de la Història. La Toscana i la seua llengua triomfarien en la Itàlia esdevinguda estat; en canvi, el regne valencià i la seua llengua catalana serien subsumits de manera indigna en l’estat d’arrel castellana.

Després del tractat de Longino (entre els s. III i el I aC), recollit en part per sant Agustí en el període medieval, haurem d’esperar Boileau, qui en el 1674 va proposar una reformulació moderna de l’experiència estètica. Després el seguirien els autors del segle XVIII, Edmund Burke, Philosophical Inquiry into the Origin of Our Ideas of the Sublime and Beautiful (1756), Kant, Hegel (qui pretenia que l’estètica es podia interpretar segons la lògica) i Arthur Schopenhauer, que se li oposava, a Hegel, com el dia a la nit. Veiem per què.

L’antihegelià Arthur Schopenhauer el 1819 redactà una llista de les etapes intermèdies des del Bell fins al Sublim en El mundo como voluntad y representación (capítol 39). Per a aquest filòsof el sentiment del bell naix simplement de l’observació d’un objecte benigne. El sentiment del sublim, en canvi, és el resultat de l’observació d’un objecte maligne de gran magnitud que podria destruir l’observador.

Les fases entre un i altre sentiment serien les següents:

•Sentiment del bell - La llum reflectida en una flor provoca el plaer mitjançant la percepció d’un objecte que no pot danyar l’observador, ans el contrari. És una experiència simple del sublim, una experiència dels sentits.

•Sentiment molt fluix del sublim - La llum reflectida en unes roques provoca el plaer de l’observació d’objectes mancats de vida que no suposen cap amenaça tot i la seua bellesa intrínseca i incomprensible.

•Sentiment dèbil del sublim - Un desert sense límits, sense moviment, provoca el plaer de la visió dels objectes que no poden albergar cap tipus de vida per contraposició a l’instint de supervivència.

•Sentiment del sublim- La contemplació de la Naturalesa turbulenta ocasiona el plaer degut a la percepció d’objectes que amenacen amb la possibilitat de danyar o destruir l’observador. El sentiment de supervivència davant el perill.

•Sentiment complet del sublim – És provocat per la Naturalesa turbulenta i abrusadora, que proporciona el plaer a l’observar objectes molt violents i destructius. El sentiment de sobreviure a la completa destrucció de l’Univers.

•Sentiment acabat del sublim - La immensitat de l’extensió o duració de l’univers provoca el plaer pel coneixement de l’observador de la seua pròpia insignificança i la seua unitat amb la naturalesa. La comprensió incomprensible.

En el poema 46 “Veles i vents” d’Ausiàs Marc, el poeta valencià del segle XV expressa totes i cadascuna de les fases del Sublim definit pel filòsof polonès en el segle XIX: la tempesta provocada pels vents (acció de la naturalesa) causa en els homes ordinaris que el sentiment del bell (el paisatge) passe al sentiment del tràgic mitjançant la por i la incomprensió; en canvi, enfrontat contra l’Univers que el vol engolir, el subjecte líric experimenta la seua completa autoafirmació, que no és altra que el propòsit d’estimar més enllà de la Mort (sentiment acabat del sublim).