_autoodi

un dia -a la facultat, els professors ja me n’havien parlat diverses vegades- el vaig acabar llegint, el llibre que havia de llegir tot aquell que volia ser competent en la matèria, un text fonamental ben conegut entre els sociolingüistes. Conflicte lingüístic valencià, publicat l’any 1969, és un llibre que tracta de sociolingüística aplicada a la societat valenciana, és a dir, que estudia els usos que els parlants fem de la nostra llengua en els diversos àmbits de la nostra realitat social més enllà dels suposats prejudicis lingüístics. Així és com vaig saber que jo m’autoodiava.

Sí, segons aquest llibre, jo venia a ser igual als jueus supervivents dels camps d’extermini (on els havien empresonat els nazis alemanys que no havien tingut temps suficient durant la Segona Guerra Mundial per dur a terme el seu propòsit genocida d’acabar de soca-rel amb el poble de Moisés) que havien estat sentenciats a mort i que havien sobreviscut a la Shoah. No obstant això, la seua va ser una supervivència marcada pel dolor d’haver travessat l’infern matemàtic i haver-ne sobreviscut -aparentment- indemnes. L’intens patiment interior dels jueus supervivents no era visible, a diferència dels estigmes del Nostre Senyor, era un dolor invisible als ulls dels altres, un patiment que no podia ser comprés per aquells que no havien patit l’experiència de veure morir assassinats els teus fills i els teus pares, la teua muller o el teu marit, els teus cosins i els teus veïns. Tots els teus coneguts. Per tots aquells que no havien passat per l’experiència de veure el teu món assassinat, ensorrat per una maquinària guerrera amb precisió matemàtica vestida de gris i negre sense sentiments d’odi ni rancor. Fred com el càlcul.

Els supervivents de la Shoah, atrapats en el seu present, sense poder oblidar el seu passat, patien un sentiment de culpa que no podien ni expressar ni deixar d’expressar. L’ansietat de saber-se vius els angoixava. Llavors, un psicòleg estatunidenc que estudiava la personalitat, va definir -en anglés- aquell patiment angoixant com “self-hatred” (traduït entre nosaltres com “autoodi”).

Anys després, joves estudiants, que parlaven llengües estrangeres i podien viatjar pel món, llegiren alguna cosa sobre les històries d’aquells supervivents i aprengueren el concepte encunyat pel psicòleg nord-americà; i en tornar a casa, els joves aprenents de bruixot començaren a difondre entre els valencians la novetat que calia donar a conèixer per demostrar com n’eren, d’il·lustrats. I així va ser com jo, entre molts altres valencians, vaig arribar a la conclusió que els valencians que mai no havíem estat a un camp d’extermini -els quals ni tan sols podíem imaginar, ofuscats com estàvem per la censura de la Dictadura que es malfiava dels ianquis que havien derrotat els seus amics nazis a la Segona Guerra Mundial-; els valencians a qui ens increpaven pel carrer pel fet d’expressar-nos com ens havien ensenyat; a qui no ens permetien estudiar per conèixer i valorar com cal la nostra manera de parlar, la llengua que ens negaven els seients ministerials, les casernes militars, les trones de les esglésies, les càtedres de la Universitat, les finestretes de l’administració, l’escola pública, el mateix ajuntament del poble, així com els quarters de la Guàrdia Civil; els valencians a qui ens negaven tot açò, cada hora de cada dia de tots els anys des de feia segles, patíem la síndrome de “self-hatred” perquè ens autoodiàvem: tot era culpa meua!

Després d’engolir la dosi de metarealitat paradòxica, transfigurada en fórmula acadèmica, he de confessar que em va costar reaccionar. Temia udolar de manera clamorosa com els llops.