Eterna foscor, de Mariano Casas

 

“Eterna foscor, de Mariano Casas. Premi Maig de Novel·la Breu. Editada per l’editorial Bromera. En plena postguerra va veure la llum un dels exemples més brillants, misteriosos i únics de la poesia en valencià: el poemari Eterna foscor. Anys més tard, Lídia, una jove estudiant enlluernada pels seus versos, investigarà què oculten: el relat d’un jove amagat als terrats de València, una història d’exili, d’amors perduts, de supervivència, de xantatges, mentides i injustícia que mostra la fragilitat dels conceptes d’originalitat i d’autoria. Amb Eterna foscor, Mariano Casas reivindica la recuperació de la memòria històrica i retrata  els individus d’intel·ligència justa i ètica relaxada que van guanyar prestigi intel·lectual o van fer fortuna en aquells anys foscos i interminables”.

Fins ací, que no és poc, venint d’on venim i sotmesos al pillatge permanent dels vampirs de sempre, les quatre lletres sobre la novel·la de Mariano Casas; la novel·la que reflexiona de manera eficaç i resolutiva sobre la veritat de l’Art -amb majúscules-, en altres paraules, sobre l’essència de l'existència. En Eterna foscor l’autor ens proposa una aventura sobre l’originalitat, sobre el problema de les essències: el dilema de l’autenticitat, un tema que no ens resulta indiferent als lectors actuals, sotmesos a la dictadura de les xarxes controlades pels magnats dels imperis tecnològics virtuals.

En una societat “normal” la novel·la de Mariano Casas -i altres autors com ell- tindria la seua deguda difusió a les xarxes socials (si els algoritmes, nom amb el qual els censors oculten els seus interessos, ho permetesen), als mitjans de masses perquè la gent pogués debatre sobre la seua qualitat o la seua intencionalitat o sobre qualsevol altra condició, en llibertat i autonomia. El mercat no hauria de ser sinó un intercanvi de mercaderies i de parers. 

En una societat “normal” el públic lector podria comprar la novel·la de Casas en un quiosc convencional abans de partir cap a l’altre extrem del món per poder així omplir les seues hores d’oci amb una obra entretinguda i ben articulada mentre durés el vol o la travessia. En una societat “normal” que hagués fet els deures de conèixer com cal els nostres avantpassats, reconeixeria en la figura de Quintí Bolinches, l’egoista a qui no li importa triomfar a qualsevol preu, el personatge que roba els versos del jove republicà. En una societat “normal”, apreciaríem el valor i la decència de Jesús Garcia Escandell, els seus motius per voler expressar sobre el paper, malgrat les mancances personals, allò que no podia ser expressat de cap altra manera: els sentiments. En una societat “normal” faria temps que no renegaríem d’un personatge clau com és la Rosa, l'alfa i l'omega de tota evocació poètica, de tota exigència ètica. 

Per concloure i no cansar el pacient lector, en una societat "normal" la gent compraria el llibre de Mariano Casas per llegir-lo amb gust, perquè està escrit amb una prosa diamantina, clara i consistent; i a més a més, perquè ens ajudarà, com ben pocs, a comprendre la dificultat de viure en els temps de l’ Eterna Foscor en la qual ens estem endinsant.