PLOU

 

Plou sobre el país dels valencians (ens han prohibit dir País Valencià), plou com abans solia, aigua caiguda del cel sobre la terra dels valencians i valencianes que sempre havien vist ploure amb parsimònia, amb deler, amb fúria, amb tranquil·litat. Sàviament, quietament, naturalment. I que em perdone el xativí Ramon Pelegero, que sé que no tenia males intencions aquells dies posteriors a l’octubre de 1982, quan els cels s’obriren i les aigües caigueren amb força sobre els paratges valencians, amb la desgràcia que alguns homes havien decidit fer on no tocava i sense els recursos suficients la presa de Tous, la font de tants milions de valencians que viuen a la ciutat que continua a menysprear el país que l’alimenta i li dona a beure. Una història trista, molt trista, que encara no ha estat contada com cal.

Plou sobre el país dels valencians (m’han prohibit dir País Valencià, ells sabran per què), plou com abans solia, quan la gent es quedava a casa i torrava moniatos i carabasses i convidaven els veïns i veïnes a sopar, i era tot una festa contínua perquè l’endemà no calia anar a regar ni calia patir per la collita. La pluja els protegia, mentre ells i elles bevien el bon vi i menjaven els bons productes que la terra regada, gràcies a l’aigua caiguda de la pluja, els havia ofert als camps treballats.

Plou sobre el país que no puc anomenar País Valencià perquè em retiraran les subvencions, les ajudes, la protecció que tot valencià caldria que tingués pel sol fet de ser valencià, com els russos ajuden els russos i els noruecs ajuden els noruecs. A casa nostra no, tot és diferent. Els del PP i els de VOX odien els valencians, ells sabran per què. Quan senten parlar en valencià, tiren mà del seu talonari: “Este no tiene derecho a subvención alguna”. Quina llàstima de castellà, la llengua del genial Cervantes, al servei de miserables tan execrables!

La qüestió és que plou sobre el país dels valencians com abans solia, quan la gent es quedava en casa sense anar a treballar, i no calia cap alerta roja per informar-los de res, com tampoc a cap governant se li ocorria fer campanya política pel fet de ploure, i aquells que anaven de poble en poble amb les seues auques contant notícies sobre els desficacis i crims recents, tampoc no s’els ocorria parlar de la pluja, sinó dels crims comesos pels poderosos en contra de la llei que tothom acceptava com la voluntat de Déu. Aquesta és la qüestió, que per molt que vulga el govern de Mazón / Masó, no podran corregir l’error del passat 29 d’octubre de 2024.

Per molt que ploga hui, demà, o d’ací cent anys, els de Mazón -Masó no podran rentar-se les mans del fang d’haver deixat abandonats milers de valencians i valencianes quan més els calia el seu esforç.