Anit, vaig somniar

El passat diumenge, després de saber que el cap del Consell valencià faria una declaració pública sobre els fets del 29 d’octubre de 2024, quan l’aigua dels barrancs va reclamar els seus drets, a la nit vaig tindre un somni estrany.

Vaig somniar que al País Valencià hi havia justícia igual per a tots; que ningú no tenia privilegis ni honors més que ningú; que no hi havia cap aforat per escapar de la justícia de tots i totes; que no hi havia cap article a la constitució per exonerar de tot delicte cap família en particular. Després vaig somniar que al jutjat número 3 de Catarroja hi havia una jutgessa que somniava el mateix somni que el meu, que la justícia era igual per a tots. En el meu somni jo sabia que la jutgessa investigava l’actuació de la consellera d’Interior, Salomé Pradas, i el secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, pels delictes d’homicidi imprudent i lesions per haver desatès les seves responsabilitats durant les pluges torrencials de l’octubre de 2024. Coneixia per les notícies dels diaris que la jutgessa, malgrat les pressions enormes perquè ho deixés estar, investida pel poder de la llei, recollia proves d’aquella negligència homicida. Vaig continuar somniant que després de tanta investigació, la jutgessa aconseguiria determinar cadascuna de les accions negligents del Consell i, en conseqüència, del seu president, Carlos Mazón, a qui aconseguiria de condemnar tot i el seu aforament que li permet escapar de la justícia de tots.

El dilluns pel matí, quan m’he despertat, m’he posat a escoltar les paraules del president del Consell, paraules carregades de ràbia, rancor i fúria. Les paraules del totpoderós aforat que se sent traït; impotent, davant la raó de les seues víctimes. Despert com era, he comprovat que Salomé Pradas i Emilio Argüeso continuen a ser imputats. A l’acabar el seu discurs, l’abjecte president ha reconegut la seua derrota. Havia deixat de somniar. Estava ben despert mentre escoltava les paraules indignades d’aquell que se sap vençut.

Llavors he recordat el meu somni. Al meu país no hi ha la mateixa justícia per a tots; hi ha els aforats per poder escapar de la justícia; i l’article de la Constitució, que exonera de tot delicte la família del monarca, continua vigent. Però en el meu somni també hi havia la jutgessa que havia somniat el mateix somni que el meu, una justícia igual per a tots.

Als meus oïts encara ressonaven les paraules del president del Consell que plegava quan he comprés que la jutgessa, ella sola, ho havia fet possible. Aleshores, ben despert i encara commocionat pel discurs miserable del fugitiu aforat, m’he preguntat: què seria del meu País Valencià, si en lloc d’haver tant d’aforat i privilegiat per la Llei, existís una Justícia igual per a tots com la que somniàrem la jutgessa i jo?