Exegesi d’una premonició

El passat 23 de desembre, en vista dels preparatius de la marina dels Estats Units al Carib, vaig voler expressar la meua opinió amb un muntatge a Youtube, amb el següent resultat

En la primer seqüència podem observar els soldats de l’Imperi occidental abordant vaixells indefensos per negociar petroli amb el mercat que no toca.

En la segona seqüència podem observar la destrucció causada per l’Imperi oriental al poble que ha decidit negociar amb qui no toca.

En la tercera seqüència podem observar els efectes destructors que provoquen els imperis sobre la població civil, Gernika, símbol intemporal de la guerra.

L’endemà d’acomplida la premonició traduïsc la banda sonora, que correspon a La nuit ne finit pas, una cançó de Petula Clark editada el 1963. Diu així:

Quan no puc dormir, la nit es fa molt llarga. La nit mai no s’acaba. Espere que alguna cosa vinga però no sé què, no sé qui.

Desitge estimar, desitge viure, malgrat el buit de tot el temps passat, de tot el temps malgastat, de tot el temps perdut.

Sé que hi ha al món molta gent com jo que passa la nit tota sola. És tan profundament trist. Quin mon tan insensat. Volguera dormir per deixar de pensar.

Encenc un cigarret.

Tinc el cap ple de pensaments foscos i la nit em sembla tan llarga, tan llarga, tan llarga.

Al lluny, em sembla escoltar soroll de passes d’algú que ve, però no és res, i tot queda en silenci; la nit, doncs, mai no acabarà.

La lluna és blava i dels jardins se’n van els amants abraçats de la mà mentre jo soc ací, plorant, sense saber per què; regirant-me com una ànima en pena. Sí, sola amb mi mateix tot desitjant algú que estime, però no aquesta nit, aquesta nit no, la nit que mai no acabarà.

Perquè em sent molt trista, m’agradaria marxar a qualsevol lloc, marxar en sortir el sol ben lluny; però la nit, la nit, oh la nit, mai no s’acaba.

Oh, la nit no acaba mai.