Sauvignon B

Hi ha una presumpta comèdia, que porta per títol Ocho apellidos bascos, que tracta amb suposat enginy d’una suposada raça; una astracanada que pretén agradar els alienats pel sistema hispànic. La qüestió és que el meu primer cognom és Conejero, que no sona gens basc -tampoc català-, la qual cosa em resulta del tot indiferent, perquè entre les poques coses que he arribat a saber del cert en aquesta vida és que sé on visc i a qui li ho dec; així com quina llengua parle, la llengua que em van ensenyar els meus pares, la llengua que parle amb els amics, coneguts i saludats; la llengua que vaig aprendre mentre la mare i el pare treballaven perquè jo els pogués sobreviure. Els orígens no són tan sols qüestió de glòbuls rojos, blancs i plaquetes de mal gust, també de treball, esforç i sacrifici. Llàgrimes, suor i pus.

Vicent Baydal (Els valencians, des de quan són valencians?) ens va confirmar que els furs valencians començaren a crear consciència de poble diferent, i diferenciat, als voltants de 1336 i 1340. Poc de temps després, la Revolta de la Unió (1347-1348) ajudaria a configurar la consciència nacional dels valencians. Setanta anys després, a Casp, l’aristocràcia dominant entronitzava la dinastia castellana dels Trastàmara, que ben aviat fugiren de Barcelona per refugiar-se a València, ciutat de la qual també desertarien per marxar a Nàpols. Alfons el Magnànim hi va morir el 27 de juny de 1458. El seu germà, Joan II, el Sense Fe, entrà a Barcelona, però tres anys després, mitjançant la Capitulació de Vilafranca, es va prohibir al rei entrar a Catalunya sense el permís de les Corts. El fill de Joan II, Ferran el Catòlic, casat amb Isabel II, regnaria aliat amb Castella entre 1479 i 1516; regne que l’octubre de 1492 descobria un incommensurable tresor a l’altra banda de l’Atlàntic, que capgiraria la història de la Humanitat. La mort va sorprendre Ferran el 23 de gener de 1516 a Madrigalejo (Càceres). En la persona del seu net, Carles de Gant, es conformaria l’Imperi espanyol. Després de mort l’últim dels Habsburg tindria lloc la batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, i la immediata abolició dels furs valencians.

És a dir, entre 1232, quan Jaume I penetra les taifes andalusís amb el propòsit de conquistar-les, i 1336, quan els furs comencen a ser reconeguts al nou regne, transcorregueren cent anys de lluites. Els furs dels valencians serien administrats per la Generalitat, amb un rei itinerant de la dinastia dels Comtes de Barcelona que acabà sense descendència directa el 1410. Entre 1412 i 1432, Alfons el Magnànim, tot fugint de Barcelona, es refugia a València, per marxar a Nàpols en quan pot. Entre 1458 i 1479, va regnar el seu germà Joan II, més interessat a Castella que no pas València. Després de mort, comença a regnar el seu fill, Ferran II. Les Germanies valencianes seran derrotades per les armes de l’emperador Carles d’Habsburg, dinastia que acabarà el 1700. Set anys després, durant la Guerra de Successió, té lloc la batalla d’Almansa i la supressió dels furs valencians. Final de partida.

Repassem els suposats 750 anys d’autogovern commemorats el 1988. Segons els meus càlculs, els furs valencians van tindre una vigència efectiva entre 1336 i 1516 (l’inici de l’Imperi espanyol, dins del qual el regne dels valencians passava a ser una peça més en l’escaquer internacional) i 1707, quan després de set anys d’angoixes i dubtes, van ser sacrificats a major glòria de l’Estat modern. Per tant, a tot estirar, el regne valencià va tindre un pes específic entre 1336 i 1707. Tres-cents setanta-un anys, una quantitat molt inferior als 750 anys de suposat autogovern venut a bombo i platerets durant el 1988. Ara bé, si és cert que la governació valenciana mai no ha estat contínua ni lineal -com he resumit de manera grossera-, el parlar de la gent sí que ho ha estat; és a dir, l’aniversari dels 750 anys no festejava l’autogovern sinó una altra cosa que els mandataris de llavors -no diré el seu nom- no volgueren aclarir; equívoc que explicaria moltes de les coses del nostre present.

És cert que entre el segle XIII i el XXI hi ha un munt de diferències. Per exemple, entre el concepte de senyor front al de vassall; el de gent front a nació; la tradició front a modernitat; el concepte actual d’història contrari a la llei ancestral; etc. Diferències que ens permetrien mantindre debats -si hi hagués algú disposat a debatre-. Que conste que no em referisc a disputes de bar o sobretaula, sinó a un debat nacional com cal entre les forces dominants a l’estat imperant per tractar de resoldre com cal els nostres problemes actuals com a nació, no com a “llevant” de Castella, perquè resulta que al llarg de les lluites entre moros i cristians, de les revoltes d’agermanats, guerres de religió, guerres dinàstiques, guerres imperials, colps d’estat i dictadures militars, quant de temps ha estat parlant la gent la meua llengua...?

Al seu últim disc, Rosalia (Sant Esteve Sesrovires, 1992) fa una excel·lent interpretació d’Omega, el disc d’Enrique Morente i Lagartija Nick, de 1996. Les divuit cançons de LUX, repartides en quatre seccions, incorporen lletres de distintes llengües: Llatí, Català, Castellà, Portuguès, Sicilià, Italià, Francès, Anglès, Alemany, Àrab, Hebreu, Ucraïnès, Mandarí i Japonès, catorze modalitats lingüístiques del planeta Terra. Podríem dir, doncs, que LUX és universal? Ho és, sí pel seu interés en recollir textos d’arreu del món, però el món és molt divers. Per exemple, què fem amb el Sauvignon blanc? “Ya no tengo miedo / del pasado / está en el fondo / de mi copa de / Sauvignon blanc”. Producte territorial, compost per dos vocables: sauvage (salvatge, agrest) i vignon (vinya), en quina llengua, que no siga la francesa, podem expressar sauvignon blanc? Com el traduïm? Com traduïm els nostres mots fesa, roll, trellat, desficaci, poca-solta, portella...? Des dels voltants de mitjans del segle XIII fins ara mateix -a l’inici de 2026-, és a dir, més de set-cents vuitanta anys després, els valencians hem suportat comtats, marquesats, ducats, regències, imperis, dictadures, repúbliques, monarquies.... mentre continuem a usar el nostre res patrimonial, paraula constitutiva de república, que Ciceró va definir i Petrarca desempolsar catorze segles després; el valencià res compta amb més de dos mil anys d’història, la meua edat, molt superior als set-cents cinquanta anys invocats per pusil·lànimes sense encert... L’any 1988 no celebràrem que el País Valencià complia 750 anys d’existència sinó que els valencians portàvem set-cents cinquanta anys parlant català al nostre país. No era un aniversari per recordar monarques indolents sinó per commemorar la fidelitat d’un poble a la seua llengua.

Res més, tan sols pretenia aclarir algunes coses.