La mentida quotidiana

Johnny Guitar és un western estatunidenc de l’any 1954 protagonitzat per Joan Crawford i Sterling Hayden, amb guió de Philip Yordan i Ben Maddow, dirigit per Nicholas Ray. Produït i distribuït per Republic Pictures. En l’any 2008 el film va ser seleccionat pel National Film Preservation Board per a la seua conservació en la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. 

El film comença amb una escena memorable. Als afores d'una població d'Arizona arrasada pel vent hi ha un saló de jocs (la propietària del qual respon al nom de Vienna, una dona amb caràcter) on arriba un vaquer que porta una guitarra a l’esquena; tots dos, la propietària i el vaquer, mantenen el següent diàleg (en anglés en la seua versió original): 

Johnny: How many men have you forgotten?

Johnny: Quants homes has oblidat?

Vienna: As many women as you've remembered.

Vienna: Tants com dones tu pots recordar.

Johnny: Don't go away.

Johnny: No em vingues amb romanços. 

Vienna: I haven't moved.

Vienna: No són romanços.

Johnny: Tell me something nice.

Johnny: Digues-me alguna cosa agradable.

Vienna: Sure, what do you want to hear?

Vienna: D’acord; què vols sentir?

Johnny: Lie to me. Tell me all these years you've waited. Tell me.

Johnny: Menteix-me. Digues-me que tots aquests anys m’has esperat. Digues-m'ho.

Vienna: [without feeling] All those years I've waited.

Vienna: [inexpressiva] Tots aquests anys t’he esperat.

Johnny: Tell me you'da died if I hadn't come back.

Johnny: Digues-me que hauries mort si no haguera tornat.

Vienna: [without feeling] I would’ve died if you hadn't come back.

Vienna: [inexpressiva] Hauria mort si no hagueres tornat.

Johnny: Tell me you still love me like I love you.

Johnny: Digues-me que encara m'estimes com jo t'estime.

Vienna: [without feeling] I still love you like you love me.

Vienna: [inexpressiva] Encara t'estime com tu m'estimes.

Johnny: [bitterly] Thanks. Thanks a lot.

Johnny: [dolgut] Gràcies. Moltes gràcies.

L’escena continua amb una curta reconciliació dels dos antics amants, que dura ben poc.

Aquest diàleg, aparentment banal, entre un home i una dona, ella propietària d’un saló de jocs sense clients i ell un rodamons amb una guitarra a l’esquena i prou, crida l’atenció de l’espectador per la perplexitat que representa que un home demane una mentida -i l'accepte com si fora una veritat- a una dona que sembla va conèixer fa temps. Entre els lectors d'aquest article hi haurà qui ja coneixia el diàleg i hi haurà qui descobrirà ací aquest diàleg immortal que sap expressar, com ben pocs, la condició humana, sense subterfugis ni distorsions, mitjançant l'Art, amb majúscules.

En aquest diàleg hi trobe -em perdonareu la hipèrbole- l’evolució humana concentrada, des que baixàrem dels arbres, allà per la sabana africana, fins que començàrem a caminar per sobre dels paisatges lunars desèrtics, enfora de la Terra. Després, tot ha estat rescalfar de manera suïcida el foc de la llar que ens acull.

Més enllà de convergències, divergències i paral·lelismes infinits, una cosa és certa: el diàleg romandrà com una de les més excelses troballes de l’Art; molt més enllà de les circumstàncies temporals que el van fer possible, igual com els cranis foradats rossegats excavats a Atapuerca, les pintures de coves inexplorades, els crucifixos trobats als soterraments anteriors a Constantí el Gran o les llaunes de Coca-Cola a qualsevol descampat de hui en dia. Sí, en aquest curtíssim diàleg de Johnny Guitar s’hi troba la cadena completa del nostre ADN:

Johnny: Menteix-me. Digues-me que tots aquests anys m’has esperat. Digues-m'ho.

Enganya’m, conta’m una mentida. Digues-me que el canvi climàtic no és producte del capitalisme, que les transformacions degudes a la contaminació són faules de vells republicans, de materialistes descreguts, d’ateus irredempts, d’ecologistes desnortats, de conservacionistes sense ofici ni benefici... Menteix-me, torna’m a dir que res no canviarà, que tot és immutable; que l’ahir serà com demà i el demà com ahir. Menteix-me, digues-me que ens cal una sola veu, un sol líder, un sol mascle implacable que sàpiga sotmetre la realitat, implantar la seua veritat. 

Ens mentim mil vegades al dia. Necessitem la mentida com l’aire que respirem. Els pares del cristianisme, després de tants debats inútils als graons dels temples atenencs i romans, al remat ho van comprendre, conscients de la seua condició de fabuladors: mai no van prohibir mentir. Tant Èxode (20, 2–17) com Deuteronomi (5, 6–21) coincideixen prohibir tergiversar el discurs:

- No jures en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent qui jura en fals pel meu nom.

- No acuses ningú falsament.

Tots dos textos bíblics conservats ens diuen de no prendre el nom de Déu en va: no jures en fals, no acuses ningú falsament. Hui és permés prometre (obligar-se a fer, donar paraula de fer, o concedir) però el jurament continua a ser un acte d’obligat compliment per ocupar un càrrec o realitzar un acte social reglat, per exemple formar part d'un jurat popular. Els patriarques de l’església res no diuen, però, sobre el fet de mentir, ja que la mentida és un concepte impossible de definir. Michel de Montaigne, al tractar la qüestió, va proposar que si “la mentida no tingués sinó una cara, correríem menys riscos. Ja que prendríem per cert l'oposat del que digués el mentider. Però el revers de la veritat té cent mil maneres i un camp indefinit”. Quatre segles després ningú no ha pogut superar aquest argument, tot tenint en compte que allò que hui està en qüestió és la veritat mateix.  

Més de dos mil anys després dels textos bíblics, la societat cibernètica post-humanista (en la qual és més fàcil més que mai falsejar, tergiversar, confondre, manipular, deformar, enganyar) està en condicions de prohibir mentir, sense saber ben bé on comença i on acaba la veritat? Així, doncs, qui impedirà de mentir als mascles implacables amb la inestimable ajuda de la IA perquè no acaben per implantar la seua veritat? Com demanaria  Johnny Guitar a Vienna que li mentira hui, setanta anys després?