La paradoxa performativa

La condició de l’ésser humà li permet ser propositiva alhora que performativa. Ni tot allò que hom imagina hom pot dur-ho a terme (pujar a la lluna en una escala mecànica) ni allò que abans no havíem imaginat pot deixar d’esdevindre (pujar a la lluna en un coet espacial). Entre tots dos extrems ens movem els humans. Entre el deliri i la por, entre la inconsciència i la consciència, entre el desig i la realitat. Entre el somni i la vigília. Tot plegat provoca que els humans arribem a creure allò impossible de realitzar com a possible. Alguns ho denominen “pensament màgic” i altres “pensament egoista”, igual com altres distingeixen entre “Il·lustració” i “Feixisme”. Així, amb complexos i sostinguts debats amb tota mena d'arguments sobre la nostra realitat anem passant la vida les generacions humanes, des de la nit fosca dels temps, aquells en els quals els primers pintors aconseguien perfilar una incerta silueta de búfal o de lleó a l’interior de la cova tancada i fosca a la recerca d'una resposta a la seua angoixa existencial.

Mai no serà cert que tot allò que ens proposem puga esdevindre realitat algun dia. L’exemple del somni infantil de poder agafar la Lluna amb un fil per a passejar-la pel nostre jardí ens ho recorda cada dia, com cada dia pretenem oblidar l'absurd del propòsit. 

Aquesta és l’essència de la paradoxa performativa. No basta dir la paraula “solució” per resoldre un problema, ni dir “triomf” ens proporciona cap victòria impossible; pronunciar “demà” no ens assegura poder viure’l i tanmateix és completament cert que ens creiem el seu significat propositiu. Més encara, ens creiem la paraula “demà” com si fora una realitat. Com si demà fora avui.