MALEÏT FANTASMA. L'escriptor i l'estat.

 El jove voluntariós ha aprés a dominar la llengua per poder expressar de manera escrita els sentiments tan humans del seu cor: l’amor que sent per algú, la ràbia d’una frustració, l’enamorament d’un lloc, la passió d’una lectura, el sofriment de la gent, l’íntim patiment... Han passat els mesos, amb els seus dies, i el gruix dels anys han forjat l’aprenent d’escriptor fins a convertir-lo en un lletraferit que ha comprés que en el món hom ha de triar i ell ha triat el camí que li ha atorgat fama, diners i honors, entrevistes a la TV i a la ràdio, bones ressenyes, la presència destacada a les prestigioses fires internacionals. A canvi de la fama, diners i honors, ha de guardar-se ben endins els motius íntims que poguessen destorbar la seua carrera i no dir res de dolent sobre el senyor de la premsa i els espectres radioelèctrics, dels exèrcits amb els seus ministeris i els seus oficinistes i lletraferits com ell, el senyor que regeix l’estat que li proporciona bones comissions.

Mentre vociferava les lloances del senyor als mitjans, però, sempre ha pogut veure la gent sotmesa a una aculturació frenètica, sotmesos en mil i una revolucions fracassades. Una gent que no coneix l’alegria del vencedor, el triomf de la Victòria!

El lletraferit, amb l’edat, ha comprés. Perquè el lletraferit, de jove, també va tindre un somni, capficat en la quimera de ‘tots diferents, tots iguals’. Va somniar que podria redreçar la gent derrotada, vençuda i fotuda. Que podria retornar la dignitat a la gent sense alternativa que anava esgolant-se per la pica de la història, cap a les clavegueres tenebroses enfonsant-se sota la viscor del tarquim pudent. Condemnats a l’oblit per decret.

Recorda que hi va creure quan li estan el Premi al Millor de l’Any atorgant davant de tots els mandataris que se’l miren amb l’orgull de l’amo que es mira el seu mico ensinistrat. El premiat pren aire, s’unfla els pulmons mentre observa l’auditori, ple de gom a gom. S’hi veu, a ell mateix, sobre l’escenari parlant des del faristol, el triomfador de l’Any, i s’escolta dient açò que s’havia prohibit de dir:

“.. siguem piadosos amb els diferents, siguem misericordiosos amb els vençuts, perquè ells són la sal de la terra...”

I altres moltes paraules que provoquen que la sala comence a omplir-se de paraules malsonants expressades per aquells que tant de temps li han pagat el salari, que li han atorgat la fama i el prestigi, que li estan lliurant el premi al Millor de l’Any i que odien que els traïsquen. Demà mateix ordenaran de sacrificar-lo, a ell i tota la seua obra escrita, en el mateix altar on ell, abans, a tants havia sacrificat.

- No és un dels nostres -exclamaran- encara creu en fantasmes -afegiran-. Maleït fantasma!