Jardí de Meravelles

 Jardí de Meravelles

Preferisc dir-ne comentari al meu escrit que no pas crítica, donat que els meus coneixements musicals són limitats, no així els meus coneixements poètics, sobre els quals puc dir que en soc un alumne aprofitat però no sé si avantatjat. Ho dic perquè un molt bon amic meu, Abel Dàvila, ha tingut la bona idea d’expressar els seus sentiments de manera plàstica per il·lustrar un disc-llibre d’aquestos que fa anys que s’estilen arreu del món -des de què la veu humana ha estat capaç de ser captada per enginys mecànics cada vegada més precisos, cada vegada més realistes-. Ara tenim la realitat virtual creada per la IA que supera, en determinats casos, la il·lusió de realitat que molts de nosaltres encara ens limitem a acceptar com a referent vàlid de les nostres vides mortals. Com el seu nom indica, el disc-llibre va acompanyat per un DVD, la música del qual he escoltat, música amb una lletra ben treballada, suggeridora. El resultat de tot plegat (il·lustracions, lletra, música i edició) és un treball magnífic (que podria passar desapercebut en altres llocs i latituds acostumats a esdeveniments semblants) que no deuria passar inadvertit en la nostra terra, mancada des del segle XVIII fins hui d’una llibertat creativa necessària -amb el breu període excepcional que podríem datar entre els anys 1970 i un parell de dècades posteriors, contínuament enterbolides pel sempitern debat sobre la filiació de les múltiples variants fonètiques d’ací; debat que tracta sobre “galgos o podencos” (àngels asexuats o àngels amb sexe potent, que dirien a Bizanci). Vosaltres que em llegiu, m’enteneu. Per aquells que es neguen, ni tan sols, a llegir el títol d’aquest comentari no cal que em moleste en aclarir-los res de res, sabedors com son de la Verdad Eterna que els infon la seua superstició: Mai no parles amb el veí amable, l’amabilitat del qual et pot pervertir.

De tot açò va el Jardí de Meravelles que he pogut escoltar en una excel·lent interpretació de les veus solistes, així com la instrumentació i musicalització supèrbia, sense cap errada en la seua composició, sempre de camí vers la seua explosió final. Una lliçó que Dante -amb tants altres poetes artistes que l’han copiat- ens va ensenyar, tot partint dels principis aristotèlics: plantejament, nus i desenllaç. El desenllaç, quant més explosiu millor.

Shakespeare ens observa i Ausiàs també; igual que Christopher Nolan, en la seua superlativa obra d’art que ha vingut a canviar la història del cinema mundial tot tractant sobre la biografia del director del projecte Manhattan que va possibilitar l’existència de les bombes nuclears, amb un rerefons d’una Guerra Mundial oblidada pels més joves però no pas perduda en el temps.

L’alfa i l’omega del meu comentari -que no pas crítica musical ni poètica- és el següent: a casa nostra (vull dir, aquells que lligen, pensen i estimen en valencià) una obra solvent, radical en el seu geni, que ens convida a viure en pau i harmonia en aquest món de bojos, de vertigen exacerbat pels oligarques de torn en el qual aquells que més bramen acaben per tindre raó pel cansament o l’avorriment d’aquells que prefereixen pensar que no pas bramar -com tantes i tantes altres vegades al llarg de la història, estimat Joan Lluís Vives pense a tu- és una Obra que hauríem de considerar com cal, que ens convida a sobrepujar els graons que Dante en el seu temps va pujar: un fet tan senzill com aquest, ser una persona lliure i independent, allunyat de consignes falses que proposen llibertat en la unitat (?).

A casa nostra -vull dir, en els pobles valencians- fa molts anys, massa, que s’hi ha instal·lat la força simple de menysprear el pensament Culte, que no elitista; Culte significa triar, ser amo de les teues paraules; Elitista significa tota una altra cosa.

No importa quants puguen entendre el poemari del Jardí de Meravelles d’Elies Monxolí, igual com tampoc importa quants entre nosaltres som capaços d’entendre les cantates de J.S. Bach, les simfonies de L. van Beethoven o els concerts de Bela Bartok. Quants van a escoltar-los -com mana la convenció social- al Palau de la Música de València sense entendre’ls? Que el Jardí de Meravelles d’Elies Monxolí siga expressat en “valencià” no resta ni una partícula de la genialitat de l’acte poètic, com si hagués estat expressada en alemany, rus, italià o castellà, ben al contrari, que ho siga en el nostre valencià és cosa d’elogiar, admirar i ponderar. Raó per la qual aclame aquesta veu sense complexos, sense por: la veu d’Elies Monxolí que ens parla en els temps en els quals el més petit dels inquisidors osa proclamar-se defensor de la llibertat -amb minúscula singular xiuxiuejada amb temor-.

La teua veu, Elies, està en completa harmonia amb els grans compositors de tots els temps que usaren la seua llibertat per expressar la seua personalitat.

Benvingut al regne dels vius.