Oppenheimer

El film Oppenheimer de Christopher Nolan estrenat l’any 2023 dona una visió sobre qui va ser el director del Programa Manhattan i la seua posterior persecució per les autoritats dels EUA en la dècada de 1950 del segle XX. El motiu central del film és explicitat en els últims fotogrames, en la curta entrevista que mantenen Robert Oppenheimer i Albert Einstein al campus de la universitat de Princeton, quan Albert li suggereix a Oppenheimer -sense que aquest ho comprenga- que el temps que vivim és una exposició única en l’espai-temps. Tenim una oportunitat a la vida, l’oportunitat que ens atorga la conjunció de les circumstàncies determinades per la complexitat de les coordenades espai-temporals que són resoltes a cada instant de la vida individual. Tot allò que ha precedit l’instant determinat és conseqüència dels instants previs del moment decisiu en què l’individu pren una decisió determinant. Tot allò que hi continuarà després serà una lenta agonia. Albert Einstein ho sap molt bé, perquè després de completar la seua teoria de la Relativitat -que va revolucionar la física mundial- va haver de viure el viacrucis que li imposaren els fidels de la nova teoria quàntica que negava la seua.

Al començament del film, Oppenheimer encara no sap que ja ha viscut el seu instant decisiu -quan va poder esclatar la seua primera bomba nuclear al desert de Los Alamos, Trinity- explosió seguida per unes altres secundàries, les explosions de les bombes nuclears Little Boy sobre Hiroshima i Fat Man sobre Nagasaki, la música que acompanyaria l’inexorable sepeli del seu lent soterrar a mans de la política repressiva que significa el conviure amb els altres, els quals, per altra banda, representen els interessos de les vides sobre les quals el mateix Oppenheimer s’havia atorgat l’arrogància -i de quina manera!- d’actuar.

Després de la Tragèdia grega -que exposa a través dels seus arguments com el fat inexorable governa el món dels humans-, després del triomf de la Traïció -magníficament expressada per Orson Welles en els seus films La dama de Shangai, Macbeth, Touch of Evil, Campanades a Mitjanit, Fake-, el britànic Christopher Nolan penetra en l’univers de la Quàntica per explicar des d’aquesta -el món hui és quàntic- el sentit de la vida mitjançant la biografia de Robert Oppenheimer, una biografia que serveix de metàfora per explicar el nostre temps. L’Èxit comporta el Fracàs, el seu contrari, com una ombra. Inevitable.

El film de Nolan és interpretat per un conjunt d’actors que treballen de manera magistral, un cor d’actors excepcionals que saben de què tracta la pel·lícula i saben com transmetre’ns la Tragèdia de l’existència en un món de traïdors tancats en l’univers quàntic que els determinen.

No sé si algun dia sabré si Christopher Nolan coneix el refrany castellà que afirma: Nunca segundas partes fueron buenas, que la Real Acadèmia atribueix -ni més ni menys- a don Miguel de Cervantes (Quijote, II, 4), el qual si no el va crear en va ser el principal difusor. Amb açò intuïm que Nolan és bon coneixedor dels seus precedents (l’homenatge a Picasso que fa al començament del film és una bona demostració) els quals l’ajuden a bastir un film cubista indispensable per a qualsevol artista del futur. e