L' Artista i els mecenes

El passat dia de sant Esteve va voler la casualitat que veiés dues pel·lícules, una estrena de renom mundial i una emesa per la televisió vista per casualitat, les dues pel·lícules que donen peu a la següent reflexió.

La primera és Napoleon (2023), dirigida per Ridley Scott, amb guió de David Scarpa, una coproducció dels Estats Units i el Regne Unit. Drama històric i biogràfic de les Guerres Napoleòniques. Cinema èpic coproduïda per Scott Free Productions, l’empresa fundada pels germans Ridley Scott i Tony Scott. Napoleó és el feliç reencontre entre Ridley Scott i l’actor Joaquin Phoenix. Tots dos donen vida a l´última versió cinematogràfica sobre el cors Napoleó Bonaparte esdevingut Emperador de França. La biografia del qual dona per a milers d’hores cinematogràfiques. Milers d’interpretació possibles segons la temàtica tractara sobre els seus orígens familiars, les seues relacions personals, els seus matrimonis, les seues victòries polítiques, els seus triomfs militars, la influència en els costums del seu temps, la seua relació amb les dinasties europees regnants llavors, la seua estratègia, així com un llarguíssim i extens temari que no pretenc exhaurir en aquest article breu i circumstancial sobre un film de més de dues hores -que m’han passat volant- de duració, pur entreteniment cinematogràfic que respon a les expectatives que la campanya de promoció ha fet servir perquè molts com jo pagàrem les nostres entrades de cinema per poder gaudir d’una obra artística que requereix d’un format de gran pantalla i efectes de so espectaculars que et fa sentir el fred de Rússia o el calor d’Egipte, l’agitació de la lluita a Toló o l’ànsia de dos enamorats a una habitació closa. Els artistes han complit la part del seu contracte: entreteniment i diversió amb interpretacions excel·lents al servei d’un guió calculat i honest marcat pels límits que els productors imposen a les seues inversions, ací els interessos de la Gran Bretanya que no cessa de promocionar la seua independència de la Unió Europea amb films com Dunkerque (2017) o el film 1917 (2019), i ara Napoleó (2023). Superproduccions ad maiorem gloriam de Sa Majestat resident a Buckingham Palace, ferma defensora del Brexit. Si en les dues produccions adés esmentades li tocava rebre la “imperialista” Alemanya, ara li ha tocat rebre la França “imperialista” que atemptà contra els interessos de la Gran Bretanya d’ahir, hui i demà. Així, el film ens presenta un Napoleó producte de la República, el projecte imperial del qual per força havia de xocar contra els interessos geopolítics de Sa Graciosa Majestat, vençut per un espavilat Wellington. Ací és on volia arribar. Malgrat ser una productora anglesa, Scott Free ens mostra Wellington, l’heroi de Waterloo, com un soldat que va tindre la fortuna de viure la decadència d’una idea. Una interpretació que no se sotmet als principis del Brexit defesos per polítics aïllacionistes amb un ideari absurd que promou conjugar ultraliberalisme amb ultranacionalisme. En el film, quan Talleyrand proposa a Napoleó de proclamar-se “rei”, el general se’n riu perquè havia arribat el temps en què Ell podia sobrepassar el mateix Papa, com ho demostraria el 1804 en la Cerimònia de la coronació a Notre Dame.

I ara entra en joc la torna d’aquesta projecció, la visualització del film Odna (2022) - ‘única’ en rus, traduïda en espanyol com a Única supervivent- film dirigit per Dmitriy Suvorov, una producció russa del gènere entre el drama i el thriller, la sinopsi del qual caldrà resumir per a l’espectador no acostumat a escoltar les notícies provinents de Rússia hui completament filtrades pels interessos de la guerra que manté amb la Unió Europea mitjançant Ucraïna. El 24 d’agost de 1981, Larisa i Vladimir Savitsky, recent casats, durant el seu vol entre Komsomolsk de l’Amur i Blagoveshchensk, l’aeronau civil AN-24 va ser colpejada per una altra aeronau a una altura de més de cinc mil metres. Ningú no hauria d’haver sobreviscut, però contra tota lògica, Larisa Savitskaya es va despertar viva entre les restes de l’avió en la impenetrable taigà de la llavors Unió Soviètica. El film narra la seua increïble experiència entre la col·lisió i la seua recuperació pels equips que la van localitzar. Una epopeia individual de supervivència encarnada en aquesta xica que encara viu per poder-ho contar. Igual que el poble rus, que encara es manté ferm malgrat la voluntat de la NATO de convertir l’extinta URSS en un estat satèl·lit a les ordres d’Occident, o siga, de Sa Graciosa Majestat britànica i els seus aliats.