Messina ferida

 

A Messina, la ciutat siciliana que domina el mític estret entre el mar Tirré i el mar Jònic on els monstres marins Escil·la i Caribdis devoraven els incauts mariners desconeixedors de la seua fúria, l’estret immortalitzat en els versos de l’Odissea que tots els savis de l’antiguitat coneixien, es troba la Chiesa della Santissima Annunziata dei Catalani.

Sicília, més enllà dels tòpics barats, és una terra de contrastos aguts que ha conservat com cap altra nació el seu patrimoni grec, romà, àrab, normand, català i espanyol. Els sicilians viuen el seu present sense renunciar al seu passat, que veneren i cuiden, gent que ha de patir, però, la intolerància hispana que hi deposita el seu ou verinós en l’emblemàtica Chiesa S.S. Annunziata dei Catalani, edifici d’estil normand (el romànic sicilià dels segles XI i XII que incorpora les influències de l’art bizantí i l’art islàmic). Aquesta església, hui un dels edificis més antics que es mantenen en peu a Messina, va ser edificada sobre les restes d’un anterior temple pagà. En la primera meitat del segle XIV, Ludovico II d’Aragona (Lluís II d’Aragó) la va fer servir com a Capella Reial fins l’any 1507, en què va passar a formar part de l’Hospital de Messina. Un segle més tard, el 1611, l’església passà a ser la seu de la Confraternitat dels mercaders Catalans, d’on li prové el seu nom actual, com ho confirmen les armes de Barcelona que figuren sobre la porta principal.

A més a més, una làpida ens recorda que hi va pertànyer.

Més endavant l’església medieval va quedar greument afectada pel terratrèmol de 1783 i va ser un dels pocs que va romandre en peu després del desastrós terratrèmol de 1908 que va ocasionar més de 85.000 víctimes mortals. Diverses intervencions dutes a cap fins l’any 2000 han aconseguit restituir al temple la seua fisonomia original d’estil normand, com ho mostren les imatges.

Després de dies de recórrer la gran illa siciliana amb tots els seus monuments carregats de segles d’història, allò que sorprèn al viatger inadvertit és trobar la paraula catalani (catalans) en un text bilingüe italià – anglés barrada de manera inexplicable. 

Per què? Quin mal fa un cartell explicatiu d’una de les poques joies conservades a Messina que va patir el terrible terratrèmol de 1908 que va deixar una bellíssima ciutat completament devastada, la qual en els últims cent anys ha fet tot el possible per tornar a créixer de les seues cendres? Potser els censors no hagen entés bé l’italià (costa difícil de creure-ho)? Tampoc han entés l’anglés de la part inferior que acompanya el text italià?

La Chiesa della Santissima Annunziata dei Catalani, un dels pocs edificis de Messina que van restar en peu després del fatídic terratrèmol que va enfonsar el sol de la ciutat més d’un metre, amb la seua presència ens recorda el seu passat, amb les armes de Barcelona sobre l’entrada així com els cartells explicatius. Totes les guies turístiques sobre Messina en parlen com una de les úniques atraccions genuïnes que la ciutat de Messina pot oferir al foraster que hi atraca al port a tocar de l’Annunziata dei Catalani, com el cartell més resumit que ve a dir el mateix ho demostra.

Resulta molt trist haver de veure com els plets fabricats per les classes dominants a Espanya per sotmetre els pueblerinos acaben ferint un cartell que es limita a invocar l’orgull d’una ciutat de ser com és, un orgull que primer pretén ser bastardejat per després ser negat per l’intolerant espanyol -no importa la província- que ha viatjat fins a Sicília per embrutar un monument amb la seua supèrbia que ratlla per negar, que embruta per mostrar la seua vilesa la qual no respecta ni la memòria dels morts. Resulta lògic del tot, doncs, que el bon crist de la Chiesa haja quedat així de negre, 

en la seua santíssima agonia d’haver de suportar tants obtusos tan ràpids en el fet de ratllar com en el de menysprear qualsevol fet del passat.

Al remat, hom es posa a pensar i hom arriba a la conclusió que si pel sol fet d’anomenar una església medieval pel seu nom, situada al bell mig del Mediterrani, els molesta tant als espanyols, com no els ha de molestar la gent viva hereva d’aquell passat? Resulta, doncs, evident que tota aquesta mala llet -que els anglosaxons anomenen lawfare- ens la facen beure cada dia com si fos la nostra medicina pel sol fet de parlar català.