Francisco Rodríguez Mulero

Estabilizado el incendio forestal de El Saler que ha obligado a desalojar cinco torres de viviendas. La zona coincide con la afectada por nueve fuegos en verano por los que se detuvo a un hombre de 59 años, al que se prohibió aproximarse e internarse en la zona boscosa.

13 febrer 2024

 Francisco Rodríguez Mulero, l’home vingut del secà, ens diu que els valencians tenim aigua de sobra, però l’home del secà no diu que ha vingut a emportar-se l’aigua. Ell compleix les ordres dels senyors de l’aigua perquè diga allò que li manen dir. Els senyors de l’aigua que ja no viuen a la vora de l’aigua. Fa segles que l’han robada en nom del interés general, de la nació o del progrés. Ara els senyors de l’aigua manen i disposen de l’administració de l’aigua, però no hi treballen. Els senyors que més tenen sempre en volen més. Més terra, més aigua, més producció, més consum, més contaminació, més destrucció. I sempre paguen menys. Ho volent tot per a ells. A la terra dels valencians fa segles que està documentat. Sols hi falta el catedràtic que elabore el relat. Massa perillós. Els senyors de l’aigua i la terra imposen transvasaments per a les seues transformacions de terres, per a les seues plantacions extensives (cada cop més agressives), mitjançant preses, pantans, canals i sèquies que paguem entre tots. Ara ens han imposat el reg per degoteig -ens diuen- per estalviar aigua. Francisco Rodríguez Mulero al capdavant. Els senyors que regulen l’aigua, Déu, han esdevingut amos i senyors absoluts mitjançant impostos, compensacions i subvencions amb què compren els subvencionats. Així és com implantaren el reg per degoteig al meu poble (sols a les partides que els interessava). Un munt de secretaris i comissaris delegats dels grans terratinents amb una representació simbòlica per als menuts i contestataris (perquè després ningú no els acuse de senyors feudals) promouen els projectes segons els interessos dels grans propietaris que volen més terra, més aigua, més producció, més diners. Els empresaris volen més polígons industrials. Els hotelers augmentar el nombre d’urbanitzacions amb hotels i piscines per a milions i més milions de turistes. I tots necessiten molta aigua. Moltíssima. Els secretaris redacten el decret per implantar la reducció de la despesa d’aigua (brillantíssim eufemisme!) que disposa que es convoquen les juntes locals (hi acudeixen els propietaris majors i algun càrrec a sou de la séquia). Pura rutina. La junta aprova el que li posen per davant. Amb tres vots basten. Tampoc no tenen cap poder, apèndix fantasmes sense capacitat de resolució. Igual com els plens municipals. Un vot és suficient per aprovar allò que els han dit que aproven. No cal donar explicacions. No cal debatre res amb la gent. És fa difícil creure que els regidors locals, sense dades suficients i amb xifres abstractes interessades sense contrastar, tinguen la capacitat de comprendre allò que aproven. Votat i aprovat ningú no podrà dir aquesta boca és meua. Tot ben democràtic. El Decret dels secretaris dels senyors de l’aigua continua avant. Es promouen campanyes absurdes per lloar el Progrés. Els propagandistes convencen les seues víctimes. Diuen amb el degoteig ja no caldrà regar (l’absurd súmmum). Diuen ja no creixerà la brossa (i quan ploga, què?). Diuen ja no caldrà adobar (que ells ho faran per tu, cobrant, és clar). Inversions públiques, beneficis privats. I així és com els usuaris que viuen a prop de l’aigua passen a la condició de lacais al servei dels interessos dels grans propietaris que especulen amb l’aigua de tots.

L’home del secà, Francisco Rodríguez Mulero, president de la Societat Mercantil Estatal d’Infraestructures Agràries (SEIASA) ens diu que no ens faltarà aigua gràcies a les seues diligents provisions i es posa la medalla davant de tothom. Tenim l’aigua que necessitem: "La Comunitat Valenciana puede afrontar mejor la sequía" afirma. La Comunitat Valenciana es troba en una millor posició per acarar la sequera que altres llocs de l’estat (Catalunya o Andalusia). Que el tort tinga un ull més que el cec no significa que en tinga dos. Gràcies a la seua generosa contribució a l’estalvi d’aigua podrem enviar aigua a Almeria. Ho van pretendre fer el mes de maig der 2022. Van voler enviar, mitjançant una cessió de drets d’aigua de la Sèquia Reial del Xúquer, aigua del Xúquer cap a Almeria. Una maniobra per lucrar-se amb un bé públic. Durant 5 anys aportarien 10 hm3 anuals cap Almanzora (casualitats de la vida, on va nàixer el nostre home del secà) a la província d’Almeria. L’aigua es vendria entre 0'27 i 0'30 euros el metre cúbic. Els directius de la Sèquia Reial calculaven obtindre amb la venda d’aigua 15 milions d’euros (5 anys a 3 milions d’euros anuals). Benefici net. Aigua que no regaria les nostres terres ni arribaria a l’Albufera ni augmentaria el cabal del nostre esquifit Xúquer ja que es transvasaria des d’Alarcón, a 300 km de Cullera. Volien vendre l’aigua d’amagat, sense consultar-ho amb ningú, sense demanar permís als usuaris tot exercint el seu poder omnipotent. I tenen la barra de reclamar aigua del Tajo o de la Manxa Oriental per a Alacant quan pretenen vendre l’aigua a altres comunitats? El truc del mag destapat a la vista de tots. Sense vergonya. Juguen amb la font de la vida. Millor dit, fan de Déu una mercaderia qualsevol. Sense aigua no podem sobreviure més enllà de 72 hores.

Fa seixanta anys que habite a la població de la Ribera del Xúquer on comença el canal de la Sèquia Reial, societat privada fonamentada en el dret de la propietat segons el règim feudal que encara sobreviu dins del sistema de la Constitució de 1978. No, no tots som igual davant la llei com li agrada repetir al rei.

Karl Polany en la seua obra clau La gran transformació (1946) estableix que les bases del capitalisme són tres mercaderies fictícies: el treball (la força del treball convertida en benefici), la terra (el medi convertit en mercaderia) i el diner (la pura mercantilització del valor). Polany conclou que el treball, la terra i el diner només es poden mercantilitzar dins d’uns límits estrictes, més enllà dels quals perden el seu valor d’ús. La mercantilització total els destrueix. És el que ens està passant amb l’aigua, a base de mercantilitzar-la (centrals hidroelèctriques, nuclears, regadius intensius, expansió del reg, comerç urbà creixent, usos sumptuaris -camps de golf, parcs aquàtics-, turisme massiu...) hem perdut la noció del seu valor. Vivim dins d'un apocalipsi encoixinat. "Els autoritaris estan matant el futur", va resumir l'assagista nord-americà Timothy Snyder. Bona prova d’aquest neoautoritarisme és que les elits dirigents representades per Donald Trump han decidit convertir en públics els jocs de llenguatge que operaven en la vida privada: la mentida sistemàtica.

En una societat que sap que no té solució, sense somnis ni realitat, la solució és comprar temps. El temps necessari per sobreviure de la millor manera individual a costa del medi ambient, és a dir, de l’aigua. Douglas Rushkoff l’escriptor i columnista, professor de Cultura Virtual a la Universitat de Nueva York, al seu article ‘La supervivència dels més rics i com maquinen abandonar el vaixell’ (2018) confessa que un executiu li va preguntar: "Com aconseguiré imposar la meua autoritat sobre la meua guàrdia de seguretat després de l'esdeveniment?", és a dir, el Col·lapse del sistema capitalista.

Entre el 2000 i el 2008 s’ha dessecat el 200% de la superfície del País Valencià. Aeroports, polígons industrials, camins, carrers i places comporten milions de quilòmetres quadrats asfaltats. L’expansió de superfícies formigonades dificulta i impedeix el bon drenatge natural de l’aigua. A més a més, les administracions solen edificar en terrenys de preu barat on ningú vol edificar precisament perquè són zones de percolació i gran humitat, com ara les marjals, els clots, els fondos i altres zones humides del litoral valencià. El desarrelament de la població sobre el lloc que habita (del qual ho desconeix pràcticament tot) reforça la desconnexió amb la Natura. No oblidem que el paisatge també és Patrimoni Cultural com ho és la llengua i cada cop hi ha més gent vivint en terrenys més reduïts, concentració que augmenta el perill d’inundació.

Si transformem el territori sense les pertinents mesures (diga el que diga el regidor de la ciutat de València sobre l’Albufera, la qual hauria de protegir) serà impossible predir com actuaran els futurs fenòmens atmosfèrics sobre l’orografia de la terra i l’espai urbà. Aquesta és una de les raons per la qual les pluges intenses són notícia cada vegada més, perquè s’han segellat els cursos naturals de l’aigua. Ací, però, la legislació està feta per impedir que hom puga prendre les decisions adients. La Generalitat Valenciana té la competència d’urbanisme però la conca hidrogràfica depèn de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que depèn de diversos ministeris (Foment, Agricultura, Economia...) A més a més, trobem les competències de les Diputacions provincials i les de les administracions locals, un tot rebolicat i rebregat perquè tots estiguen contents i ningú no hi puga fer res en contra dels senyors de l’aigua. Malgrat tot, les dades són clares. D'ací a 20 anys, a la Mediterrània més de 250 milions de persones tindran escassesa d'aigua, la demanda d'aliments augmentarà pel creixement de la població mentre es preveu que el pes corporal màxim mitjà dels peixos es reduirà fins a un 49% el 2050. L'augment de temperatura i l'acidificació de l'aigua de mar és ja la causant de la pèrdua dels principals recursos marins. Més gana, menys aliments. Els informes confirmen la idea que el Mediterrani és una de les àrees més vulnerables al canvi climàtic del món. Si canviem i transformem el territori sobre el qual volem predir les accions de les pluges, com que no sabem què hi ha al terreny per insuficiència d’estudis i respostes, és impossible predir com actuaran els meteors atmosfèrics sobre l’orografia, la terra i l’espai urbà, ensems o per separat. “L’aigua sempre torna amb l’escriptura a la mà”.

La perspectiva és aterridora. És necessari posar límits al sistema en el qual els usos han superat la disponibilitat sostenible dels recursos. Els interessos humans han d’estar al servei de l’aigua i no pas al servei dels interessos especuladors d’un sistema econòmic que no té futur. Els senyors de l’aigua, però, segueixen pagant l’home del secà mentre nosaltres els paguem la festa.

Les meretrius i els proxenetes a sou no en diran res així que ens toca als jubilats dir alguna cosa ací al respecte tot sabent que aquesta gota d’aigua en l’immens oceà controlat per les classes dirigents no servirà de gran cosa.

Això sí, servirà per demostrar que no tots continuàvem a creure en Joaquin Costa (1846-1911) més de cent anys després de la seua mort; ni que estàvem conformes amb la depredació disfressada de conservació dels nostres hàbitats necessaris per sobreviure. Ni ens creiem les mentides del senyor Francisco Rodríguez Mulero. Sense la nostra aliada l’aigua, el foc comença a dominar la terra en ple mes de febrer.

Estabilizado el incendio de Sella. El incendio forestal decretado este pasado lunes en Sella (Alicante) se ha dado por estabilizado sobre las nueve de la mañana de este martes, según el Consorcio Provincial de Bomberos.

13 de febrer de 2024