Dedicat a l’Acadèmic Belardet i l’amnèsic -a ratos- Visantet (o Bisantico?)

Procesada en memoria la trascendencia,

desde el fin de la historia nace otra ciencia:

la decadencia.

Luis Eduardo Aute

 

Aquesta pel·lícula ja sé com acaba. Ens la venen repetint des de 1707 fins ací.

Guants o espardenyes? El cercle va tancant-se de bell nou per tornar a continuar el seu camí circular; i mentrestant, els castellans afartant-se (o cagant-se?) de riure a costa de les nostres autoritats incíviques que mentre ens proposen la seua “llibertat” neguen l’acadèmica, la competent en la matèria. Obliden, a propòsit i ben a posta, que quan va tindre lloc al segle XIX la polèmica entre el “valencià estàndard de guant” i el “valencià col·loquial d’espardenya” no existia cap Acadèmia Valenciana de la Llengua, que la llei hauria prohibit...

Amb la calor del mes d’agost tornen els trons i els llamps, la Mare de Déu d’agost, les fires i les processons, els cremats i els turistes, els bous al carrer, els mosquits i les moscardes, i el polític de torn tornant a dir que “el valenciano no es catalán” i que “el autentico valenciano es el de sus normas” (les seues, és a dir, les del polític). A la premsa de la comunitat aclarirà que acata la normativa de l’acadèmia –“como ya lo está haciendo"- i que ho continuarà a fer, però de la qual té tot el dret (el seu) a dissentir perquè -afirma- que hi ha altres entitats, altres normatives, altres estudis, altres opinions, altres pensaments, altres suors. Ell és un ferm defensor de la parla que sempre han parlat els seus pares, els seus avis, els seus rebesavis, els seus... Els de l’Ausiàs Marc o Roís de Corella no compten. No valen. Tot ben expressat amb una única normativa (no hi pot haver cap altra) castellana.

Quan el polític de torn afirma voler autonomitzar el geni valencià (autonomia, quina paraula tan bonica i tan prostituïda!) es repeteix més que l’allioli! El polític de torn es limita a repetir la lletania que venim patint des de l’estiu de 1982 A.D., quan el govern de l’estat va aprovar que: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conèixer-los i usar-los.”

Fem una mica d’història. Després de la mort del general Franco el 1975 dC el vertigen del nou, la por de perdre els privilegis defensats per la Dictadura, va fer esclatar bombes a les llibreries i assassinar gent a les manifestacions. En l’hemeroteca queden les ferides dels brutals atacs contra els qui pretenien la modernització de la societat. La història del regne de València va ser descontextualitzada i els seus Furs medievals, així com la llengua en què foren escrits, convertits en una anècdota distorsionada. Preservar el terme “valencià” (l’herència d’una història truncada) serviria per barrar el pas a la modernització necessària dels valencians.

Vint-i-quatre anys després, el 2006 AD, el parlar dels valencians va ser tornat a redefinir pel llavors polític de torn: “... es definix la llengua valenciana com a pròpia de la Comunitat Valenciana i l’idioma valencià, junt amb el castellà, els dos idiomes oficials”. L’interés partidista del polític tornava a imposar-se per sobre de la realitat acadèmica. Dues realitats que quedaven confrontades. Des d’aleshores, els valencians no tenim dret a la nostra llengua; a tot estirar, tenim dret a un succedani. Afortunadament per als valencians, als polítics no els pega per definir el càncer, el pàncrees o el refredat.

Quan l’Audiència Territorial va dictar sentència contra de la Universitat de València que havia acordat que els universitaris "rebrien en català les classes necessàries per adquirir en un futur immediat la capacitat adient per a seguir amb facilitat les classes impartides en català", la Universitat de València recorregué la sentència al Tribunal Constitucional, el qual, amb la lògica de l'argument: que "es evidente que en temas lingüísticos serán los filólogos y académicos lingüistas los verdaderamente autorizados para emitir un criterio al respecto" va concloure que els Estatuts de la Universitat de València:

" ...vienen a establecer de consuno que la valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana y, por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada lengua catalana, en el ámbito universitario, sin que ello contradiga el Estatuto de Autonomía ni la Ley de las Cortes Valencianas".

La sentència del TC no va servir per impedir la persecució de la llengua catalana del País Valencià. Tampoc la sentència del Tribunal Suprem de 2006 dC, que ordena la convalidació dels diversos títols de llengua catalana al País Valencià amb els següents arguments:

“SÉPTIMO. - Ese problema de si son o no lenguas diferentes el valenciano y el catalán ya ha de aceptarse que no está resuelto en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, según ha declarado la STC 75/1997.

Por tanto, al no tener una solución normativa, ha de ser considerado como un problema ajeno al Derecho que tiene su sede natural en el ámbito científico o académico, y esto hace que para su decisión hayan de seguirse en buena medida los patrones que encarnan la llamada doctrina de la discrecionalidad técnica; es decir, ha de estarse a lo que sobre dicho problema haya prevalecido en la doctrina científica.”

La sentència venia a aclarir que el govern de la Generalitat Valenciana havia vulnerat el principi d’igualtat expressat en la Constitució de 1978 de l’era cristiana, per negar la convalidació dels títols de català i per negar que les qüestions filològiques corresponen al camp de la ciència i no al de la política. Aquesta sentència hauria d’haver tancat el conflicte. Però per les declaracions del nostre polític de torn del mes d’agost sabem que la cosa no ha estat així.

Vuit anys després, una associació presentà una al·legació davant la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola perquè canviara la denominació de “valenciano” que figura al Diccionario de la Real Academia Española (DRAE), el qual en la seua accepció quinta diu: “5. m. Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua pròpia”. La Reial Acadèmia Espanyola, és clar, no en va fer ni cas!

A València els catalanòfobs es creuen allò que prediquen: que les lleis calen ser conculcades i/o ignorades. Les dues coses a l’hora. Ho demostren cada vegada que es neguen a acatar als seus mítings electorals les sentències emeses per la justícia espanyola, d’obligat compliment per a les institucions.

Així les coses, el nostre polític de torn amb ànima de Gran Inquisidor es nega a acceptar la titulació de filologia catalana de les universitats valencianes perquè li dona la real gana i es permet menysprear els tècnics capacitats en la matèria, de la qual fa creure que ho ignora tot. Hui com ahir seguim instal·lats en el “regionalismo bien entendido” imposat per la força de les armes el segle XVIII, que implica negar la catalanitat de la llengua dels valencians.

L’embolic semblaria ridícul si no fora per la voluntat letal que oculta la màscara “liberal”: com hem d’entendre sinó la “valencianidad” que ataca la “valencianitat” a la qual afirma pretendre defendre?

Podria caure en la temptació de defallir i cloure l’escrit amb un sarcasme. Ni una cosa ni l’altra. La ignomínia persistent m’ho impedeix. Més enllà de les sigles (UCD, PSPV-PSOE, AP, Alternativa Universitaria, PPCV, CírculoCívicoValenciano, VOX, ENS UNEIX, ...) el polític de torn -que viu del sou que li paguem tots els valencians- sap perfectament què es fa quan diu i es passa pel forro de l’engonal la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta fixació de promoure el destrellat no és producte de cap gen defectuós en la seua cadena d’ADN. Sap “per-fec-ta-ment-a-qui-com-pli-men-ta” i qui en traurà profit, de la seua voluntat de bastardejar els sentiments lingüístics de la bona gent. Igual com alguns sabem que al llarg dels segles canvien els músics però sempre fan sonar la mateixa música.