Un aclariment sobre la banalitat del mal.

Ens queixem, amb raó, que els alumnes de 2026 no tindran temps per estudiar la Dictadura de 1939 perquè les autoritats la posen just al final del temari. Tots aquells que hem fet programacions oficials als instituts públics sabem que els últims temes mai no es poden donar -si hom hi arriba- sinó amb presses i corrents. Ara bé, què em digueu del temari de la filosofia? Algun alumne ha pogut estudiar com cal els filòsofs de la segona meitat del segle XX? Per a què reflexionar sobre el present -opinen les autoritats del sistema educatiu- si tenim les mòmies dissecades de Plató, Aristòtil, o el mateix Kant, que fan tanta gràcia? 

Günther Anders, de naixement Günther Stern (Breslau, 1902 – Viena, 1992), va ser un dels filòsofs i assagistes més destacats en llengua alemanya del segle XX, un dels primers filòsofs que centraren la seua reflexió en els efectes profunds de la tecnologia i els mitjans de comunicació sobre la societat. Pacifista a ultrança, Anders va ser un dels fundadors i principals líders del moviment antiatòmic. Casat entre 1929 i 1937 amb la també filòsof Hannah Arendt (de qui es divorcià posteriorment), d’ascendència jueva, l'any 1936 li va caldre exiliar-se als Estats Units, on va viure en una situació d'extrema precarietat. Va romandre als EUA fins el 1950, any en el qual es traslladà a Viena, on residiria fins la seua mort. Els seus viatges a Hiroshima (1957) i al Vietnam, com a opositor a la guerra, van inspirar les seues obres de reflexió pacifista. Anders, que com Arendt i Hans Jonas havia estat deixeble de Heidegger, n'és potser el més significatiu dels crítics. Des del 1967 va formar part del Tribunal Russell, organisme internacional que servia d’altaveu per denunciar el genocidi que els nord-americans cometien al Vietnam.

The New Yorker, novembre 2024

 

El pensament d'Anders deriva del que ell mateix anomenà principi de desesperació, és a dir, el mal absolut que representa la bomba atòmica; un mal que imposa l’acció d’actuar per salvar la humanitat de la seua autodestrucció. Anders denuncia que els fets que comporten la crisi atòmica i ecològica són contínuament minimitzats pel sistema polític, la qual cosa justifica moralment criticar els mals del món en nom d'un principi d'ordre més alt com és el de la supervivència de la Humanitat. En altres paraules, els humans vivim en un estat de dispersió producte de la tècnica moderna que ens priva del contacte directe amb la realitat -la televisió, per exemple-; d'ací, la necessitat d'un esforç intel·lectual per conscienciar-nos mentre la tècnica conspira per impedir-ho. Günther Anders veu en el sistema tecnològic que domina el món la negació de la democràcia, una amenaça que, per primera vegada en la història, fa possible l'apocalipsi. La Humanitat té la capacitat d’acabar amb el Temps.

Trotskista convençut -alhora que practicant exemplar- va viure a banda de l’academicisme, així com de qualsevol mena d’oficialitat. Anders considerava la institució universitària una institució que contaminava aquells que se li subordinaven; motiu pel qual va rebutjar les diverses càtedres que li oferiren. En conseqüència, la seua posició ètica i moral impediren que no fora reconegut com ho foren la seua primera muller, Hannah Arendt, els seus col·legues (entre els quals es trobava Theodor Adorno) o el seu mestre Martin Heidegger, tot i ser acusat de col·laborador necessari amb el nazisme. 

Günther Anders va ser una figura controvertida pel seu pacifisme a tota ultrança. Segons la seua opinió no importava que la bomba atòmica fora americana o russa, el resultat seria -serà- el mateix: la completa destrucció. Les seues accions polítiques, per tant, van dificultar que la seua tesi, segons la qual el món controlat per la tecnologia i la divisió del treball no permet a l’individu ser responsable dels seus actes, fora reconeguda i acceptada com sí que ho va ser la tesi proposada per Hannah Arendt anys després, quan va definir el concepte de la banalitat del mal.

A diferència de Hannah Arendt, que va donar a conèixer la seua definició del mal en les cròniques sobre el judici d’Adolf Eichmann, fet a Jerusalem, publicades per la revista The New Yorker el 1963; Günther Anders mai no va proposar que la banalitat del mal estigués circumscrita al poder del règim nazi, instaurat el 1933 i derrotat l’abril de 1945, sinó que és el producte de la societat tecnocràtica capitalista, la màxima expressió de la qual -llavors com ara- són els Estats Units d’Amèrica. Charles Chaplin, al seu film Modern Times (1936) tractaria aquesta qüestió des del punt de vista còmic amb un esplèndid resultat. Per tant, resulta comprensible que se li atorgara la definició de la banalitat del mal a Hannah Arendt (amb les lògiques resistències que troba qualsevol idea nova quan es dona a conèixer entre la societat) i no pas al seu anterior marit, Günther Anders, que en el règim nazi -sistema social derivat del capitalisme tecnològic- va comprendre una variació extrema del capitalisme evolucionat produït per la divisió del treball imposat pel domini de la màquina, amb la col·laboració necessària dels mitjans de masses llavors existents, el cinema, la ràdio i la televisió, tots finançats pel capitalisme estructurat.

La conclusió de tot plegat és que Günther Anders, que preferia signar amb l’acrònim del cognom de la seua muller Arendt en lloc del seu Stern patriarcal, en la seua correspondència amb l’oficial de les Forces Aèries dels Estats Units, el major Claude Robert Eatherly (1959 -1961) ja havia definit, dos anys abans que Hannah Arendt, la banalitat del mal en interpretar l’actuació moral de l’home que havia pilotat l'avió de reconeixement encarregat de donar el vist-i-plau (Go Ahead, en anglés) al llançament de les bombes atòmiques Little Boy i Fat Man sobre les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki el 6 i 9 d’agost de 1945, respectivament.