El soroll i la fúria

La traducció de la novel·la feta per Jordi Arbonès el 1984 responia als principis de la normativa fabriana llavors imperant, una normativa acadèmica encarcarada i rígida que no s’adiu gens amb l’estil de l’autor americà, que usa una llengua tan elaborada com l’anglesa per transgredir-la tant com pot, i més, tot seguint el camí obert per James Joyce (Ulisses, 1922), uns anys abans de la publicació de El soroll i la fúria (1929). Un camí que, dècades abans, havia iniciat Picasso en la seua obra.

La segona edició, publicada el mes de maig de 2008, va ser revisada per Mercè Costa Clos, que no va servir de molt, ja que el mal estava fet. Si, a més a més, hi afegim que la impressió de 2008 està mal impresa (amb fulles repetides, de la pàgina 112 torna a la 97 per després tornar a la 112) podem deduir que si la lectura ja és de per si complexa, amb monòlegs interiors, discursos indirectes lliures, l’ús d’idiolectes, dialectes i sociolectes en  llargs diàlegs -recordats, imaginats o tal vegada somniats- amb absència de marques o falques per part del narrador amb tot de crosses herència de la novel·la burgesa de la segona meitat del segle XIX,  entendrem que tot plegat no fa que la lectura siga una cosa plaent ni comprensible per a un lector mitjà, tampoc per a un lector experimentat, en català.

Tot i així -producte de la singularitat de l’obra- la intenció de l’autor, que va fer de soldat a la Gran Guerra de 1914, resulta evident: Faulkner no pretén explicar des de fora la decadència d’una família del sud dels Estats Units, ens la presenta des de la seua intimitat, des del cor de les tenebres. La narració és la família i la família és la narració. Si hom comprén la primera, hom comprén la segona, i viceversa. El narrador juga la carta de sobrepassar la ficció: allò que llegim és allò que hi ha. Tota nota annexa, per tant, serà sobrera; tota explicació, externa; tota comprensió que no siga literària, aliena. Si fora una obra teatral, diria que l’autor juga a desdibuixar la quarta paret. 

Com s’ho apanya Faulkner per seguir, sense copiar ni imitar, l’irlandès genial? Per mitjà del realisme extrem -que havia emprat Joyce mateix- i el muntatge encadenat del cinema soviètic que pretenia ser el reflex de la societat russa del moment. El cinema, sí, el cinema sempre serà una influència en els narradors posteriors als germans Lumière: des de llavors, tothom ha vist una pantalla abans de començar ni tan sols a pensar a escriure. Un realisme que descansa, sobretot, en el discurs directe, mitjançant el qual els personatges (els negres, els blancs, els lletrats, els illetrats, els vells, els joves, els amos, els criats, els normals i els idiotes...)  parlen amb els seus girs dialectals característics, girs i variants per als quals, per a desgràcia nostra, el català “fabrià” de finals del segle XX no estava ni mentalment ni tècnicament preparat. Per unes circumstàncies concretes el català literari de l’any 1984 no es podia permetre el luxe d’expressar les  variants lingüístiques (com sí que ho podien fer -i fan- les llengües amb un estat militar al darrere per protegir el mercat literari) que l'havien dut fins al límit de la seua extinció; una llengua que encara no havia eixit (ni eixiria) de la cova restrictiva expressada en castellà.

Així les coses, la incorrecta traducció i pitjor impressió, el contingut de la gran novel·la es dispersa, es difumina, s’esvaeix en català. No obstant açò, la forma de la novel·la és tan poderosa que, contra tots els inconvenients, aconsegueix comunicar-nos part de la seua substància: la realitat és el conjunt d’esdeveniments que s’encadenen de manera inconstant i sorollosa, els quals permeten la raça humana manifestar la seua fúria. No és gens casual que Faulkner pensés a la cita del seu homònim William Shakespeare:

Life's but a walking shadow, a poor player

That struts and frets his hour upon the stage

And then is heard no more: it is a tale

Told by an idiot, full of sound and fury,

Signifying nothing.

La vida no és més que una ombra ambulant, un pobre actor que presumeix i s'agita a l'escenari la seua hora i que després ja no se sent: és una faula explicada per un idiota, plena de soroll i de fúria, que no significa res. Però, a diferència del clàssic, l’obra de Faulkner no és una simple cita -per immensament bella que aquesta siga-, ni és una crònica, ni un editorial, tampoc és cap assaig, l’obra de Faulkner és la vida humana contada per un idiota: "El camp de batalla no fa sinó mostrar a l'home la seva pròpia follia i desesperació, i la victòria és una il·lusió dels filòsofs i dels bojos". (pàg. 103)