Contra Sorolla

En el recull d’articles d’Albert Ferrer i Juan B. Tormos, Contra Sorolla. Ús i abús d’un mite, publicats en premsa entre els anys 2022 i 2026, tots dos aporten dades ben interessants al voltant de la figura de Joaquin Sorolla Bastida, el genial pintor valencià, que era íntim amic de Vicente Blasco Ibáñez i de l’escultor Ricardo Causaràs Casaña, entre altres prohoms del seu temps. És tracta d’un recull d’articles, sense reelaboració posterior, editats per Companyia Austrohongaresa de Vapors, SL, l’octubre de 2026, que ens ajuden a conèixer una mica millor el pintor valencià que va acabar per abandonar la seua terra, igual com feren Blasco i Causaràs, tots tres il·lustres figures panhispanistes encara hui reconegudes, algunes més que altres i amb més o menys intensitat, que és precisament el tema sobre el qual tracten els dos autors del recull: com la figura i obra de Joaquín Sorolla és enaltida per les autoritats del segle XXI, les actuals.

Albert Ferrer ho enuncia així: “per què Sorolla o Blasco Ibáñez segueixen tenint tanta transcendència un segle després? Precisament, perquè eixa estampa d’Espanya a través de València és grosso modo amb la que seguim sent identificats els valencians hui des de la capital de l’estat” (pàgina 40). És a dir, la nostra contribució artística a la nació espanyola. Ara bé, de qui és culpa aquesta mediatització nacionalista que en fan les autoritats espanyoles (PSOE i/o PP)? La resposta és meua: de la burgesia valenciana provincial tripartida, ufanosa de poder contribuir a l’orgull patri hispà amb les seues figures, les quals són immediatament relegades al calaix del localisme, no tant per culpa de Madrid sinó de València mateix, que en el seu paper d’actor de repartiment no sap ni vol fer-se valdre.

L’escultor, pintor, marfilista, artista faller, professor i pioner inventor aeronàutic, Ricardo Causaràs (1875-1953), íntim amic de Sorolla, cinc anys després de la  mort del pintor a l’estepa castellana, on va acabar refugiant-se del ambient mefític del seu mediterrani local, Causaràs, en una nota publicada a València l’any 1928 sobre el seu amic, denunciava que el pintor estava sent ignorat per les autoritats valencianes. En l’escrit (que puc imaginar-me no tindria una acollida molt favorable a la capital del Túria) es va permetre afirmar el següent: “El insigne y glorioso pintor no tiene ni un modesto monumento que perpetues su memoria, porque en esta tierra impera la indolencia musulmana, aun en casos como los de Sorolla, ....” (pàgina 102). El subratllat és meu: “aun en casos como los de Sorolla...”.

De la lectura de Contra Sorolla trac una conseqüència important. Com he dit al començament, Sorolla, Blasco i Causaràs són tres artistes -els dos primers, de reconegut prestigi internacional-, tots tres foren reconeguts en vida -a València Blasco era considerat gairebé com un déu-, tots tres figuren amb justícia al panteó de les glòries valencianes -menys en el cas de Causaràs-. També és cert, però, que tots tres, com sant Vicent (el més sant dels sants valencians), van morir expatriats: Sorolla a Madrid, Blasco a Menton (França) i Causaràs a Barcelona. Cap dels tres mai no renegaren de la seua hispanitat. Sorolla era confident íntim del rei Alfons XIII i Blasco la va deixar escrita, per activa i per passiva, al llarg de la seua extensa obra literària. En el cas de Ricardo Causaràs, de pensament liberal catòlic, el règim de Franco no va tindre gaire problemes per restituir-li la plaça de professor, que havia exercit durant el període republicà, en data tan primerenca com l’any 1940, recent acabada la Guerra de 1936.

Per tant, la relació “difícil” de tots tres amb la seua València coetània no ve de la seua rebequeria esquerrana -cap dels tres ho era- ni del seu pancatalanisme -cap dels tres, excepció feta de Blasco, mai van escriure en català-. Sorolla va ser admirat en vida amb una subtil indiferència manifesta -la que va denunciar Causaràs l’any 1928-. La figura de Blasco va ser més condemnada per la dictadura primoriverista de l’any 1923 que no pels valencians mateix, que l’admiraven amb devoció. Ricardo Causaràs va ser un home afable -amb el seu geni, com hem pogut comprovar més amunt-, un artista que no va provocar gens de rebombori. Per consegüent, quina és la causa de la relació dificultosa entre els artistes i la ciutat de València, on van nàixer tots tres artistes?

Propose, com la font de la mútua incomprensió, el caràcter localista de la classe dirigent a hores d’ara de la capital de l’antic regne medieval. Si ets valencià, no pots ser important. Si ets important (Blasco i Sorolla foren reconeguts internacionalment!) no ets valencià, sinó espanyol. Així, amb aquest sil·logisme, el localista de la Plaça de l’Ajuntament no pateix mal de caps ni cal que renuncie a la seua idiosincràsia, el primer manament de la qual imposa que: quan qualsevol arriba a ser algú a l’ombra del Micalet és perquè ha estat fidel i lleial servidor dels interessos de Ponent, que podríem resumir així: “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león”.