La bola negra, observacions.

 

Al film de Ken Loach Land and Freedom (Terra i Llibertat), després de la mort del seu avi, la jove anglesa descobre que aquest va combatre al front per defensar la nació republicana espanyola, finalment derrotada. Al film La bola negra, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, els Xavis, no encerte a comprendre per què el net del soldat franquista de 1937 pot viure la seua llibertat sexual al Madrid de 2017. Com ha estat possible que de la repressió sexual que pateix el protagonista de La bola negra (representada en el personatge de Federico García Lorca que acaba soterrat sota la neu de l’infern homèric per la seua “indecisió”) es passe a la llibertat sexual que viu el narrador del film?

Per què el net del soldat nacional pot viure lliurement amb el seu amant al Madrid contemporani? Què ha posat fi a la repressió dels Nacionales (el film no va molt més enllà, en la seua nomenclatura política)? Qui i com ha instaurat la Llibertat -millor dit, com l’ha restaurat, ja que la República permetia la societat lliure-? Quin deus ex machina ho ha fet possible?

Sembla contradictori, si més no dona què pensar, que el film, mitjançant el personatge de la hispanista nord-americana interpretada per Glenn Close, reclame més sinceritat al “poble espanyol”, alienat per la seua manca de sinceritat, quan el film mateix recorre -més enllà de la sinècdoque emprada per representar la part pel tot- al recurs dramàtic emprat per Pedro Calderón de la Barca, dramaturg al servei de la dinastia dels Àustria considerat el màxim mistificador de la societat moderna. Dic que sembla contradictori perquè el gran encert del film, que dota de coherència el magnífic relat visual, és recórrer al deus ex machina. El recurs clàssic que permet als guionistes del film passar de la repressió imposada el 1939 a l’alliberament del present (el relat se situa l’any 2017) mitjançant una transició màgica. Es dona la casualitat que la “Transició” -amb majúscula- és el terme consagrat per la restauració de la monarquia existent. Aclariré que el deus ex machina (‘déu sorgit de la màquina’) emprat pel teatre barroc de Calderón de la Barca té els seus orígens en el teatre grec clàssic, que emprava una grua (machina) per introduir una deïtat (deus) sobre l'escenari, la qual resolia tota situació dramàtica complexa de manera senzilla, ja que quan els déus parlen, els homes callen. El deus ex machina comporta, pel cap baix, una doble interpretació. Per una banda, possibilita a l’autor l’economia de recursos per resoldre el desenllaç final, i per l’altra banda, permet de resoldre de manera “màgica” la resolució del conflicte. Aquesta segona opció ha estat l’emprada pels guionistes del film La bola negra.

A diferència del film de Ken Loach, en recórrer al recurs del deus ex machina els Xavis oculten (enfosqueixen, impersonalitzen) tot signe de lluita col·lectiva possible. A l’encobrir les lluites que feren possible el retorn a les llibertats socials (entre les quals, la llibertat sexual) el film oculta a l’espectador el panorama de les lluites esdevingudes. El bellíssim poema visual barroc dels Xavis, tot i ser preciós, agradós, magistral i grandiloqüent, és fill legítim de l’esperit de la Transició i la interpretació que en fan, d’aquell període, els seus lloadors, període del qual tan sols reivindiquen l’estètica de la Movida madrilenya, assumida per complet per la productora del film, El Deseo, propietat dels germans Agustín i Pedro Almodóvar.

Fetes les observacions, que considere higièniques per a qualsevol estat mental que reivindique la seua condició humana, vull subratllar que films com La bola negra són sempre benvinguts a casa meua, no per la seua temàtica sinó perquè com a individu obert a tota estètica que m’interpel·le, qualsevol film que interprete la realitat de manera artística m’interessa.