NAZA

En una llarga nit d’ombres i foscors, les ànimes apenades dels soldats israelians confessen la seua negror interior, envoltats d’edificis i gratacels on les persones es disposen a descansar davant el televisor. Una pantalla, molts apartaments, una massa d’individus aïllats reben el seu missatge diari de cada dia, el part de guerra distribuït sàviament pels serveis d’intel·ligència arreu del planeta, vigilat, controlat i dominat per la NATO, aliada imprescindible d’aquestes pobres ànimes que no es poden llevar del cap els crits dels nadons, als quals sa mare atenta es disposava a donar de mamar en el mateix i precís instant que l’eficient soldat de Primera Classe -l’elit de l’elit d’un dels exèrcits més tecnificats del món-, el militar que guia les bombes mortíferes des del seu dron dona l’ordre de disparar. No importa -ben al contrari- que hi hagen dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, deu, onze o més persones, xiquets, nadons, vídues desdentades, vells cansats que ja no es poden valdre per si mateix, homes en edat d’estimar, sense cap arma a la mà,... els nazes les víctimes col·laterals, no importen. Passaran a formar part de les xifres matemàtiques imprescindibles per alimentar els programes eficients que ens controlen, ens vigilen, ens supervisen. Cal deixar de banda les emocions del soldat, fidel complidor de les ordres que tu i jo els donem. Tu i jo també som part del joc sinistre del genocidi a Gaza.

El documental Naza (2026) escrita i dirigida pels cineastes israelians Yuval Abraham i Rachel Szor ens mostra l'ús de la intel·ligència artificial (mètode cibernètic de destrucció massiva o MCDM seria més apropiat) que els sistemes militars NATO empren. En aquesta ocasió, l'exèrcit israelià durant la guerra i genocidi de Gaza. El seu títol deriva de nezek agavi, el terme en hebreu per a “danys col·laterals”. El documental es va estrenar a la 83a Mostra Internacional de Cinema de Venècia el 10 de setembre de 2026, on va guanyar el premi Especial del Jurat.

En la foscor de la ciutat tranquil·la les ànimes en pena dels soldats davant la càmera que registra el seu patiment -llàstima que els productors hagen hagut de modificar les veus originals perquè els soldats no siguen castigats pels seus superiors- recorden com una agulla roent clavada al seus oïts els plors dels nadons, les queixes dels vells invàlids, les converses sentimentals dels homes i dones que es disposaven a dormir, a qui la bomba que les ànimes en pena van manar disparar els ho va impedir. No hi ha més infern que aquell que nosaltres estem disposats a crear, i estem disposats a crear-ne molts més encara. Qui descavalcarà del cavall de la guerra el genet enfollit?

No penseu que el documental parla del passat, parla del nostre futur.