Transvasaments d’aigua i polítics miserables

 A propòsit de l’actual discurs del PP i VOX sobre el transvasament de l’aigua dels rius i els interessos econòmics, que mai no ecològics, a les terres alacantines, i el silenci còmplice del PSPV  i COMPROMÍS

Després del Cel i la Terra foren creats els Oceans, o sia, les aigües (Gènesi 1, 1-3) El volum de les aigües des de la seua creació és constant, puix la matèria ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma. Amb el transcórrer dels anys, els humans, o sia, els fills de l’aigua, començàrem a lluitar pel seu domini i així sorgiren les civilitzacions antigues, amb els seus grans imperis, tots ells nascuts a la vora dels rius i els seus llacs: la civilització xinesa, l’Egipte faraònic, la mesopotàmica, la civilització hindú, Tenochtitlan, etc.

Amb el transcórrer del temps els humans desenvolupàrem la tecnologia necessària per a reconduir, traslladar i emmagatzemar les aigües superficials, per després extraure-les dels aqüífers (a molts metres de profunditat). Inclús hem aprés, els humans, a convertir l’aigua salada de la mar en aigua apta per al consum humà, amb un cost: elevat, tant en termes economicistes (preu) com en termes mediambientals (valor).

Tots sabem què pot costar, més o manco, el preu de l’aigua de l’aixeta o un litre d’aigua embotellada al supermercat: tan sols cal mirar la factura. Ara bé, la major part dels humans encara no sabem ben bé el Valor -amb majúscula- de l’aigua, el qual és un element insubstituïble i impossible de “fabricar”. Tot creixement humà, doncs, sempre estarà limitat per l’aigua a la qual puga recórrer. Podem derivar l’aigua de les seues fonts originàries, sí, però aquesta derivació provocarà la manca d’aigua en la seua font. 

La terra valenciana, rica per les aportacions fetes pels nostres sistemes hídrics (no gens espectaculars però sí molt eficients) al llarg dels temps, ens ha proporcionat riquesa i benestar als valencians, unes aportacions que avui considerem, des de criteris purament economicistes, insuficients, sobretot a les terres alacantines, on s’ouen tambors de guerra: els dirigents alacantins, tant del PP com els de VOX estan afilant la dalla, acompanyats  dels de Múrcia i Almeria. Valencians del sud, murcians, i andalusos de l’est tots a una veu, reclamen -emparats sota el pavelló de la pàtria espanyola – deixar sense aigua els “altres” espanyols, a les bones o a les dolentes.

Els pobles de la Ribera del Xúquer portem anys patint aquest xantatge de les suposades víctimes del sud europeu i hem vist com han buidat i assecat el nostre riu Xúquer -avui una ombra d’aquell gegant que ens conformà com a poble riberenc- per desconformar-nos tot seguint interessos allunyats de la conca de la nostra ribera, la d’un riu que porta dècades sense desembocar al mar.

Segons la paradoxa de Jevons, enunciada el 1865, fa més de cent anys, a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l'eficiència amb la qual s'utilitza un recurs (en aquest cas, l’aigua) és més probable un augment del consum de l'esmentat recurs que una disminució. Açò és el que està passant al sud de les terres valencianes i a Múrcia i a l’est d’Andalusia, que la demanda d’aigua en compte de disminuir va creixent de manera exponencial. Com el síndrome d’abstinència de l’alcohòlic: sempre una de menys. Quant més beu, més en necessita.

Fa molts anys que hem denunciat la trampa que implica qualsevol transvasament, pensats i fets per a beneficis a curt termini: derivar les aigües de tots per al lucre personal d’uns pocs. Als quals no els importa, gens ni mica, la Directiva Marc de l’Aigua (aprovada pel Parlament i pel Consell de la Unió Europea) del 23 d'octubre de 2000, sobre les normes de qualitat de l'aigua, que concerneix tant l'aigua de superfície com la freàtica, la costanera i la salabrosa. La DMA preconitza mesures per a garantir una qualitat mínima des del 2012. Avui, som al 2021 i els del PP i VOX segueixen amb el seu discurs contravenint les normes de la DMA , això, sí, amb el consentiment del PSPV i COMPROMÍS, que no fan cas dels avisos sobre els perills de la presumpta bondat dels transvasaments, tan populars a l’estat espanyol, tot seguint la lògica centrípeta i autoritària segons la qual restar aigua d’allà on sorgeix és necessari per aportar valor allà on no hi sorgeix. En altres paraules, despullar un sant per vestir-ne un altre. És açò, si de cas, un valor cristià? 

Quant més grossa la diuen els del PP-VOX més cas els fan les víctimes de la seua pròpia paradoxa: que consisteix a negar la veritat evident, segons la qual la matèria ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma: en benefici de qui? Aquesta és la qüestió!

Els dirigents alacantins, segons càlculs interessats basats en lleis obsoletes de catastròfiques conseqüències  a mitjà termini -sense anar gaire lluny- pretenen deixar en paper mullat tant la paradoxa científica de Jevons com el el relat mític del Gènesi, ells que són de missa diària i comunió pública. 

I mentrestant, els partits del Botànic (PSOE Compromís) esperen el miracle dels pans i el peixos. Em torne a preguntar: en aquesta banda del mediterrani occidental hi ha algú despert?