Vindicació a temps

Els professionals de la política disposen de tots els mitjans de difusió (televisions, ràdios, premsa escrita, internet...) per difondre les consignes del Partit i la seua ferrosa bel·ligerància pel sistema. Tanmateix, mai no deixen de repetir -els mitjans ho fan per ells- que no són ningú alhora que exigeixen ser respectats perquè ells són l’encarnació de la voluntat popular. No importa que la voluntat popular invocada siga una figura abstracta, un fantasma que té molt de ningú i gens de voluntat. Posem-ho a prova:

Quin era el nom del cap de llista de la papereta que dipositàrem en la urna electoral? Qui de nosaltres seria capaç de recordar els tres primers noms que figuraven a la butlleta de les últimes eleccions? No pregunte pels noms que figuraven en quart, quint o sisé lloc de la llista impresa a la papereta.

I quan parle d’eleccions, també incloc les eleccions municipals, en les quals ens repeteixen incansablement els mitjans que l’elector: “no vota les sigles sinó la persona.” Una preciosa confirmació de la nostra premissa: l’elector, a l’estat espanyol, no sap el nom de qui vota. L’elector vota les sigles del Partit, les sigles que els mitjans de difusió s’encarreguen de difondre de manera mecànica fins a gravar-nos-les en l’inconscient.

Els professionals de la política s’atribueixen tots els drets d’un sistema implantat, dirigit i controlat per ells. Sistema polític al cim del qual hi ha la figura inviolable -més enllà del bé i del mal- del cap d’estat. Sistema polític en el qual els jutges són triats pel Partit segons la seua lleialtat al Partit. La independència del poder judicial, així, esdevé una broma de mal gust, un mal gust que ens aclareix per què les autoritats gaudeixen d’una protecció molt superior a la resta.

On queda la suposada igualtat de drets? Els votants som lliures per a pagar els estipendis dels professionals instal·lats a les institucions diverses: ajuntaments, mancomunitats, conselleries, diputacions, delegacions de govern, presidències diverses, ministeris, delegacions a l’estranger, consolats, ambaixades, i moltes altres institucions, tantes com siguen necessàries per poder col·locar-hi la família, sanguínia o no.

En conclusió, els anomenats ciutadans hem de complir totes i cadascuna de les obligacions del sistema per procurar les prebendes als professionals de la política. Als quals vull recordar que promoure la desigualtat social comporta la injustícia social.