Principi de vulgarització

Si vols eliminar un competidor, vèncer un adversari, acallar un poble o sotmetre una nació un bon començament és desvirtuar la seua història, les seues tradicions i festivitats i la seua llengua. És molt important que el vençut acabe pensant com vol el vencedor, que pense com ell sempre ha pretés. Quan arribe el dia en què el passat de l’adversari haja esdevingut el seu subaltern, la victòria serà total i completa.

Per posar un cas que tots tenim a mà, el cas de la tradició valenciana, en el qual no es tracta tant de recobrar, valorar, estudiar, difondre i fer valdre la poesia i els versos, posem per cas, d’Ausiàs Marc, ni tampoc de recobrar figures senyeres com Lluís Vives, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor, sinó de centrar-se i proposar-se com a objectiu el veí, preferiblement mascle patriarca amb bona cosa de fills que mai no haja llegit sobre la història dels seus avantpassats, que no ha tingut opció d’il·lustrar-se bé perquè no ha volgut, bé perquè no ha pogut o no l’han deixat -que de tot hi ha a la vinya del Senyor-, i que ho desconega tot del seu passat, quant més millor. Per exemple, que no sàpiga diferenciar entre Ausiàs Marc i Juan Marc o entre James Stewart i Jaume el Conqueridor, del qual a tot estirar sabrà dir que és qui li va posar el nom a “l’or-xata” quan passava per les terres valencianes en un tour organitzat per l’agència Pinkerton o cosa semblant. El poc que sabrà del seu passat així com del seu present l’haurà aprés a l’escola espanyola i si alguna cosa ha llegit o ha arribat a escriure ho ha fet segons la gramàtica castellana imposada i apresa des de fa segles manu militari -o com diuen en el meu poble-: per collons. Així, la gent no escriu Jaume sinó Chaume, senyor sinó siñor, Torrent sinó Torrente, Algemesí sinó Alchemesí. Amb completa correspondència, no sabrà reconèixer qui són August Cèsar, Dant, Galileu o Newton, ni falta que li farà. Tots estrangers, gent de poc fiar. Com és del tot comprensible el seu registre serà col·loquial i familiar, farcit de l’argot del seu ofici de llaurador, cuiner d’un bar o conductor de taxi. I com tot indica, ho farà en la seua llengua nadiua farcida de castellanismes i barbarismes tal com indica el mot “registre vulgar o col·loquial”.

El seu serà un pensament condicionat per un llenguatge amb una gran càrrega d’intencionalitat estrangeritzant i un gran desconeixement de les regles que faça servir. Per exemple, no sabrà llegir la “-h” final en March o el grafisme “l·l” de Xarel·lo, o l’aplec “-ig” de Puig, que llegirà respectivament: “martx”, “xarel 10” i “putx”. Evidentment en un llenguatge poc elaborat, gens espontani i molt simplificat; un llenguatge indirecte que s’expressa mitjançant figures i comparacions degut al desconeixement de la immensitat de la llengua que parla per comunicar-se emprarà frases fetes i tòpics amb abundància de tirallongues, amb una sintaxi incompleta, inacabada i allò que els tècnics lingüístics afirmen que és un anacolut: quan les parts no es corresponen entre si; i sempre amb el xe, xa, ui, ai, mmm...pel mig, que faran de la seua parla una simfonia dels monosíl·labs. I prendrà sempre el seu cos com a exemple sencer de l’Univers -amb majúscula- i així, per suplantació i transposició obligada el culte castellà dominarà la situació, domini el qual li permetrà afirmar:

- Veus, com el valencià no serveix per a res?. Com pretens escriure un tractat sobre física quàntica quan no saps ni dir “T’estime” en la teua llengua?