Proscriure una llengua

 

Queda clar que els debats s’han de fer amb la llengua. Així, allò que el ponent X posa en qüestió, el ponent Y ho defensarà, i viceversa. La finalitat de les llengües és posar-se d’acord. Amb la llengua es produeix el miracle de la comunicació: les ments treballen juntes per innovar, crear des de la diversitat. També pot ser que amb la llengua s’arribe a situacions límits com les declaracions de guerra, les sentències de mort, les condemnes a presó perpètua o els mots que pronuncia l’assassí abans de cometre el seu crim passional. Però adonem-nos d’un fet importantíssim: en el cas de la comunicació, la llengua ha vehiculat la diferència que existeix entre cadascú. És la llengua la que estableix ponts, en comunicació i ens permet comprendre aquell que no som nosaltres. Prova que els humans aprenem a compartir. És el fracàs de la llengua allò que fa inevitable que el monstre destructor que portem a dins aflore lliure i no veja en l’altre el germà, el camarada, el company, l’amic, l’amat, el fill. El silenci fa que l’altre siga incomprensible, odiable: un enemic.

Aquestes consideracions venen a compte quan un parlant proscriu no les idees que una llengua puga expressar, que seran bones o dolentes, tal com he manifestat més amunt, sinó el mateix codi: diga allò que diga, serà condemnat pel fet de ser expressat en una altra llengua, en un altre codi. Això se’n diu supremacisme o xenofòbia o totalitarisme, que provoca l’anihilament de l’altre pel senzill fet d’expressar-se en la seua pròpia llengua. Volen exemples?, tots els que vulguen dels nostres polítics obsessionats a arraconar el valencià en un racó de la història. Tot allò que siga dit en aquesta variant nostra, serà culpable, no de dir allò que diu, sinó de dir-ho en la llengua que ho diu. Com ara, aquest article.