A l'estimat mestre

Abans de callar per sempre, l’estimat mestre va donar una lliçó que els alumnes més llestos de la classe van comprendre, i van callar; els normalets continuaren fent la viu-viu com sempre; i els endarrerits, com sempre, no ens assabentàrem de res de res. He de dir que quan el mestre parlava no tots teníem la capacitat de comprendre allò que el bon home ens deia.

Feia temps que els majors havien soterrat el carnisser del Pardo mentre els joves ballaven a les discoteques entre ratlla i ratlla i pastilla d’èxtasis que em toca. Després del fred i lent soterrar de l’únic inquilí del palau del Pardo, avui patrimoni nacional, la gent va començar a dir i fer coses.

Els activistes socials començaren a dir per prometre el paradís mentre a la vorera d’enfront altres activistes pronosticaven els més terribles dels càstigs per causa de l’infern llibertari -paraula que prové de llibertat, cosa completament desconeguda en aquells temps per aquestes depressions “mesetàries” del segle XX. Proclamaven frases enginyoses com: “libertad sin ira” o “con franco vivíamos mejor” mentre la gent anava al cinema per veure mamelles i culs, per després de les pel·lícules anar a plorar a llàgrima viva als concerts on repetien allò de “no és això, companys, no és això” on la gent que els escoltava aplaudia fins trencar-se les mans de tanta emoció com sentien, la d’una minúscula guspira de llum que en el seu interior havia brotat i començava a apagar-se. Però, com sempre passa en aquest món nostre sense recanvi, arribava un altre dia -qui dia passa, any empeny- i un apareixia un altre enginyós que soltava una altra frase artística i deia allò de “contra franco vivíamos mejor” al qual donava peu a un altre, més llest encara, perquè digués la seua i anava i amollava la frase més original que les anteriors de “contra franco éramos más jóvenes”. I així, entre cites i cites, com aquesta del “peix al cove”, les dels pactes secrets als hotels i la televisiva “puedo prometer y prometo”, aquells que feien coses, que amb la mà oberta prometien llibertats mentre amagaven al puny tancat de l’esquena la bomba que esclataria quan fora el moment, continuaven a la seua i, és clar, feien les seues coses, com comprar micròfons microscòpics per espiar els activistes per als quals compraven furgons policials i eixamplaven les noves presons; que es dedicaven a comprar i vendre tot allò que es podia comprar i vendre, ocults darrere els murs sòlids de l’estat que d'activistes, xerraires, poetes de tribus indígenes i mines d’or en sap més que un fum, no oblidem que són els descendents d’aquells que es van batre el coure contra tot un continent a l’altra banda oceànica i contra l’altra meitat del nostre fa molt de temps, amb molta terra i amb molts caràcters diferents com per anar a dir-los que no saben el que es fan i que baixen del burro... perquè sí.

O sia, que mentre uns cantaven i ballaven, uns altres prometien i se’n desdeien mentre d’altres es drogaven  per casar-se i tot seguit divorciar-se, que la vida són quatre dies!, els eterns funcionaris de l’estat sòlid sorgit entre els rosers dels jardins moros i les arrels de les piràmides maies se les apanyaven i se les arreglaven perquè ningú pogués tocar-los ni un pèl (cas que algú tingués aquesta rara i estranya malpensada de voler-ho fer amb tanta ratlla i pastilles al cos) amb la seua renovada inviolabilitat, més perfecta que mai, per redactar i aprovar tota mena de Lleis, Decrets, Ordenances, Disposicions i Normes amb lletra molt menuda igual com amb lletres fluorescents de color roig llampant del tamany del planeta, que de tan grans i brillants ningú no les puga veure... ningú, excepte el bon mestre Joan Fuster, que abans de fer mutis per sempre ens va advertir, a tots els alumnes de la classe, que: “Durant el franquisme tots érem víctimes. Ara, amb la democràcia tots som culpables”.

Els alumnes més llestos de la classe, que van comprendre, van callar i guardar la lliçó per a ells; els normalets, continuaren a fer la viu-viu; i els endarrerits, seguim com sempre, sense assabentar-nos-en. He de dir, en defensa nostra, que quan el mestre parlava no tots teníem la capacitat de comprendre allò que el bon home deia.