Alberto Garzón no té raó

Alberto Garzón, ministre de Consum, departament de l’administració general de l’estat al qual li correspon la proposta i execució de la política del govern en matèria de consum, protecció dels consumidors i de les activitats del joc a l’àmbit estatal, fa uns dies ha declarat que les macrogranges generen carn contaminada pel maltractament continuat i massiu al qual són sotmesos els animals de manera sistemàtica amb una finalitat comercial.

Aquestes declaracions han estat manifestament recriminades com cal pels empresaris de les macrogranges que veuen com els seus interessos comercials són posats al descobert d’una manera a la qual no estan gens acostumats, acostumats com estan a ser criticats per ecologistes sense prestigi i per articulistes minoritaris sense possibilitat d’arribar al públic majoritari.

De tothom és sabut (de tothom en l’àmbit polític) que tots poden dir la seua mentre els empresaris puguen anar a la seua. Emparats pels seus lobbys que s’encarreguen d’untar polítics (des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra) i pagar els redactors i opinadors (seria bo que portaren la marca de l’empresa que els paga estampada, com fan els propietaris en vaques, ovelles i porcs) perquè repetisquen que menjar la carn de les macrogranges és bo i saludable i que no fem cas d’ecologistes casposos ni de científics antiquats.

I d’aquesta manera, amb bona cosa d’euros, controlen els partits polítics de l’arc parlamentari, les campanyes electorals dels quals financen perquè diguen després allò que els empresaris els manen. L’arc parlamentari del consens instituït consisteix a fer veure que l’opinió de la gent importa. Aquesta fal·làcia és la raó per la qual, de tant en tant, el sistema comet l’error de permetre que gent de fora del sistema arribe al poder reservat constitutio principis, un sistema pensat per acceptar errors intranscendents però no per acceptar noves veus, menys encara quan aquestes veus són nomenades ministres. Raó i motiu suficient per cremar Espanya sencera i el Món també si molt convé. 

Ho han fet altres vegades. Que un ministre diga les veritats acceptades per ecologistes i científics assabentats per defensar els interessos de la gent contra els interessos de les macrogranges és motiu suficient per remoure les seues televisions i les seues ràdios, els seus diaris i revistes amb anuncis de tota mena per castigar per terra, mar i aire la gosadia i atreviment de tal, per molt ministre o ministra que sia. Segons els empresaris de les macrogranges que ens manen Alberto Garzón no té raó.

Per tot açò afirme que m’ompli de satisfacció que un ministre de l’estat s’haja atrevit a declarar una veritat que com a ciutadà fa decennis que sostinc: que les macrogranges serviren de model per als camps d’extermini, llocs de patiment i desnaturalitzats per a la vida.