De lluites antigues i de nous Nou octubre

 

Una vegada més el calendari cabut ens torna a la casella d’eixida. Tornem a les disquisicions inútils, les discussions lamentables, els argumentaris fal·laços, les anàlisis mancades i els projectes ajornats per a quan torne sant Dionís l’any vinent. Una vegada més aquells que exerceixen de “valencians” una vegada a l’any tornen a negar-nos el pa i la sal a la resta de valencians i valencianes que ho volem ser de ple dret tot l’any. Una vegada més amb els nostres impostos tornaran a celebrar la cerimònia de la confusió i repetiran allò que en el taller i en el camp remoregen càntics d'amor, himnes de pau! Una vegada més la veu emmascarada en potentíssim vibrant ressò cantarà notes de nostra albada, les glòries de la regió, i flamejarà en l'aire nostra senyera i alguna veu amb accent estrany cridarà: “Glòria a la pàtria!”

Un moment, han dit: glòria a la pàtria?

Al oir aquesta exclamació improcedent, l’equip d’assessors del president cercarà la manera de traduir l’exclamació impertinent: “La pàtria -ens dirà- no és de cap de les maneres el regne valencià (no se puede amar a dos reinos a la vez y no estar loco); ni la Regió que va exaltar l'Himne de l'Exposició Regional Valenciana de 1909 (que el 1984 la Llei de Símbols va oficialitzar com a himne autonòmic). Tampoc no és País Valencià (jamás de los jamases!), l’heretgia de 1962 que pretenia dignificar el poble valencià que va acabar en un racó apartat del preàmbul de l’estatut valencià que venia a fossilitzar el Regne de València per transformar-lo en Comunidad Valenciana, comunitat que cal festejar amb un grapat de dolços i -tal vegada- una escapadeta de cap de setmana a les platges dels voltants. Perquè per a “país” ja tenim Castilla, el País-País (y lo demás son cuentos chinos que mare no hay más que una y a ti te encontré en la calle san visente).

Cal reconèixer a les forces vives que l’invent de la “Comunidad” no va funcionar gens malament per als seus interessos (mi Comunidad tiene palmeras como la tierra caliente, mi Comunidad tiene su sol, el mismo sol que tu tierra), però això de “Valenciana” no deixa de recordar sospitosament la pàtria valenciana... Davant d’aquesta realitat incòmoda, a l’equip d’assessors del “presidente de la comunidad” li calia cercar la manera de veure com fer desaparèixer el gentilici impertinent.

“Eureka! Lo encontramos!” -va exclamar la setmana passada l’equip d’assessors del molt honorable president de les comarques del sud- “en lugar de Comunidad diremos Tierra!” I així -segons ells- tot encaixarà de meravella. Resulta que hi ha una cançó, la lletra de la qual fa servir el substantiu “tierra” amb un ritme melodiós, un ritme de música pop, una mica camp, molt "pepé-i-olé" que toca també la fibra sensible de l'honorable president que un dia va interpretar cançons melòdiques en concursos hispans. Es tracta de la cançó Mi tierra:

“Mi tierra (1972) Cuarto LP de Nino Bravo, lanzado por Fonogram en noviembre de 1972, y el último en vida del cantante. El tema que da título al álbum representó a España en el VII Festival Internacional de la Canción de Río de Janeiro (...) en esta canción, un homenaje a Valencia y a España, se demuestran el talento interpretativo y la calidad de voz del cantante”.

La primera estrofa descriu una terra -com qualsevol terra del món amb palmeres-: “Mi tierra tiene palmeras como la tierra caliente (pengen les arracades baix les arcades de les palmeres). Mi tierra tiene montañas, mitad fuego mitad nieve. Mi tierra tiene su sol, el mismo sol que tu tierra. Mi tierra tiene su voz que ruge si se la encierra”. La lletra de la cançó parla d’una terra de tarongers envoltada de tres mars: “Mi tierra tiene naranjos y tres mares que la besan. Mi tierra tiene una flor como cualquier tierra tiene. La flor de la Libertad que no se pudre ni muere”.

Ara bé, la cançó és una endevinalla: “Dime de qué tierra vengo. Dímelo tú, buen amigo. Tierra de la que no tengo más que el polvo del camino”. És una terra passada, una terra de la qual sols li queda la pols del camí; però de quina terra es tracta? El final no ens ho aclareix: "Dime de qué tierra vengo, yo si quieres te lo digo. Si sientes lo que yo siento ven y cántala conmigo”. Al remat, resulta que el cantant sap de quina terra ve -inclús convida a l’oient a cantar la terra amb ell- però continua sense dir-nos quina és la “seua” terra...

Oblidem les muixerangues passades, oblidem les glòries per ofrenar i passem a les harmonies del cantant mort el 1972. No importa gens que la cançó tinga més de cinquanta anys (la terreta -mi tierra- en té molts més!). Allò que importa és la lletra que conté tots els ingredients de la classe dominant valenciana dels últims tres-cents anys: una lletra que suggereix sense aclarir, que aventura sense explicar, que insinua sense actuar. El triomf del mig dir i mig amagar, la victòria de fer com si sense mai no fer res.

El Nou octubre de 2024 tornarà a representar la derrota de les forces democràtiques que lluitaren amb el propòsit de restaurar la paraula Llibertat contra la Victòria de 1939, la victòria que ens imposa l’oblit. El Nou octubre de 2024 el president de la comunitat reivindicarà una cançó de la dictadura que es nega a desaparèixer mentre tinga comandament en plaça. La cançó per a una societat vençuda, captiva i desarmada. La cançó d’un cantant que va morir molt abans de tastar el gust de la llibertat, Nino Bravo, fill d’Aielo de Malferit.