Els ancestres de MAGA, ara i ací (I)

El moviment MAGA (Make America Great Again) sobre el qual es recolza Donald Trump associa les elits econòmiques dels propietaris, empresaris i rendistes privilegiats, de raça caucàsica i religió institucionalitzada dins dels límits administratius de l'Estat (concepte semàntic variable segons interessos circumstancials del mercat de valors) tenidor del Codi Penal, convenientment defensat pels cossos policials i l'exèrcit nacional, instrumentalitzat mitjançant himnes, banderes i codis d'honor diversos i divergents. Trump promou el pensament màgic mentre ataca el pensament crític, racional o científic; tot aquell que no es plegue a la voluntat del mandatari és immediatament denunciat d’antipatriota, traïdor -i acusacions pitjors-. Un cop atrapada en la teranyina de les mentides, la seua víctima (ja siga negre, homosexual, dona, estranger o ateu...) serà condemnada pels delictes inventats pel pensament màgic. Pose per cas el negre que sap que no és inferior al blanc: serà condemnat per rebel·lar-se contra el poder del blanc.

Ara bé, el moviment Make America Great Again (MAGA) serà una novetat als Estats Units d’Amèrica però no és cap novetat a casa nostra; així ho manté l’estudiós de l’assassinat de Joan Prim, mort a Madrid el 30 de desembre de 1870, que manté que el magnicidi del general català serviria de model per al del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy, mort a Dallas el 22 de novembre de 1963. No oblidem que la jove República americana compta els seus segles d’història amb els dits d’una sola mà i encara li’n sobren; per contra, les monarquies hispanes per contar-los necessiten més dits dels que tenen les dues mans. Molt abans de Donald Trump, doncs, el dictador Francisco Franco recolzat per una elit econòmica de propietaris, empresaris i rendistes privilegiats, de raça caucàsica i religió catòlica, emparat pels instruments de l’estat -amb un sentit que varia segons els interessos circumstancials del mercat de valors- protegit per l’exèrcit nacional, amb tota la seua càrrega simbòlica d’himne patriòtic i banderes, amb els seus respectius codis d’honor diversos i divergents, va imposar el nacionalcatolicisme per la força.

Ara mateix, cinquanta anys després de la mort del dictador, el futur dels valencians depén del partit que defensa el nacionalcatolicisme del dictador. Amb un 12’41% de vots als comicis de 2023 ha esdevingut el jutge de la forca. En altres paraules, els nacicats de VOX imposaran al 87,59 % dels valencians la seua voluntat, en una clara demostració de força. Més enllà dels desgraciats fets del dia que Carlos Mazón es va passar la vesprada al restaurant El Ventorro de València amb una periodista per fer no se sap què, fa molt que els resultats electorals ho corroboren, que som la província més “espanyola” d’Espanya. Per què? Quan va començar tot aquest embolic? 

Remuntem-nos als inicis del règim de 1978. El fundador del nacionalcatolicisme, després de mort, ens va imposar a tots els espanyols la monarquia dels Borbó, bandejada l’abril de 1931. L’estatut del País Valencià va ser aprovat a Madrid sense tindre en compte la voluntat de més de tres milions i mig de valencians. En ell s’hi fixava la denominació política de la llengua dels valencians, tot denominant-la valencià amb una clara voluntat secessionista per negar la seua filiació filològica dins del diasistema de la llengua catalana. El castellà va esdevindre la llengua nacional del règim del 78 mentre la resta de llengües esdevenien autonòmiques. De fet, ni el català ni el basc són considerades llengües “espanyoles”, i els seus parlants (com els gallecs, aragonesos, asturians..., acusats de localistes i humiliats pel fet de parlar la seua llengua) considerats de retrògrads. L’estat espanyol promou l’enfrontament als dominis de la llengua catalana (divideix i venceràs) mentre promou l’unionisme de la llengua castellana. El cas més significatiu és la denominació que rep la llengua catalana parlada a l’Aragó, denominada LAPAO (per les sigles de Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental)  per les Corts d'Aragó el 2012 amb el suport del PP i del PAR (partit regionalista). Així és com els valencians esdevinguérem tres vegades perifèrics: perifèrics d’Europa, perifèrics d’Espanya i perifèrics del nostre passat.

El 1983 el PSOE va atorgar títol d’oficial a l’himne fet per festejar el rei Alfonso XIII el 1909; en tot cas, un himne secundari del Nacional o Marxa Reial. Amb açò el PSOE pretenia resoldre la paradoxa de la Història, que es transforma segons va sent definida. Una jugada empresonada en el temps, quan la socialdemocràcia estava convençuda que acabaria per superar la disjuntiva capitalisme vs. comunisme. Entre altres coses, també ens imposaren el 5% del vot uniprovincial per bandejar el poble valencià que no entrava en els càlculs del bipartidisme pactat en la Constitució de 1978. I així és com els socialdemòcrates valencians ens va deixar desarmats front a la Història que havia de venir, perquè la Història -contràriament al que ens volien fer creure- mai no s’acaba.

A hores d’ara, és del tot evident que lluny d’aconseguir el seu objectiu, allò que van aconseguir va ser llançar-nos als peus dels cavalls. La dreta valenciana, en els comicis de 2007, aconseguiria més del 53% dels vots a la “seua” Comunidad Valenciana blava, espanyola i desarmada... La dreta conservadora que havia recolzat el règim de Franco, que havia combatut la modernitat de les tesis fusterianes -nacionalisme obert contra provincianisme estanc, regeneracionisme contra totalitarisme- en fer-se ama i senyora de tot el simbolisme valencià (castellanització, provincialisme, himne de l’Exposició, bandera municipal, dialectalització de la llengua catalana...) va obtindre la dolça victòria que legitimava el nacionalcatolicisme, l’herència del qual ha passat a mans dels nacicats de VOX. Votar a VOX és de ser bons valencians, parlar valencià és de retrògrads. Tant és així que parlar valencià ha esdevingut sinònim de catalanista invasor mentre que parlar castellà mostra ser bon valencià. Sobre aquest cavall de batalla (valencià i català però mai de la vida valenciano i castellano) continuen a lluitar a favor del castellà els secessionistes valencians acollits i emparats pels aparells de l’estat. Cal ser ben conscients que l’estat no canviarà els seus objectius: anihilar tant com puga les llengües que no siguen la castellana. No és qüestió de sentiments, és una Raó d’Estat. Per tant, als nacicats cal combatre’ls posant en evidència les falles del seu règim, que necessita un model territorial estable per avançar cap a un sistema republicà federal, en el qual el senat tinga competències legislatives de primera -no com ara, corretja de transmissió dels partits i cementiri d’elefants-; un estat amb elements suficients per combatre les arbitrarietats dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial); també, cal il·legalitzar tant d'aforaments, i desmuntar el sostre electoral que patim al País Valencià. Aquestes, entre moltes altres, són raons suficients per combatre l’enorme càrrega que ens volen posar al damunt els nacicats renovats.