Els ancestres de MAGA, ara i ací (II)

Com és possible que les idees de 1909, de 1962, 1983, continuen vigents encara ara mateix? Com és possible que les paraules de Quevedo (Madrid, 1580-1645) : “Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las Iglesias...” encara ressonen en els polítics actuals, entre els nacionalcatòlics principalment, com Isabel Díaz (Madrid, 1978): "No van a parar hasta hacerse con la Comunidad Valenciana y seguir con la hoja de ruta que son los paises catalanes”? Per què es manté el discurs sempitern d’odi, amb els mateixos principis, els mateixos mitjans i la mateixa finalitat?

Tractaré d’assajar una resposta amb el treball publicat per Vicent Flor i Moreno (València, 1971), sociòleg valencià que en Contra la llengua dels valencians (2025) ve a complementar el clàssic La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner. Si el text de Sanchis Guarner serveix d’introducció per conèixer la llengua nostra, el de Flor ens demostra la guerra bruta del secessionisme espanyol contra la normalització de la llengua catalana al País valencià. Els nacicats  fan i faran tot el possible per apartar del seu projecte tota llengua que l’entrebanque, directament o indirecta. Analitzem el nostre MAGA particular, instal·lat entre nosaltres des de fa segles, el secessionisme valencià a les ordres dels nacicats.

El secessionisme valencià no pretén de cap de les maneres regular ni normalitzar el valencià sinó destruir-lo per imposar-nos el castellà. El mateix Flor ho sintetitza així: “L’objectiu del secessionisme idiomàtic és sobretot aturar la normalització del valencià”, i tot recurs els serà vàlid a fi d’aconseguir el seu objectiu: des de la vulgarització (llengua de poble, llengua del carrer, llengua local, dialecte, idioma autonòmic), la difamació (imperialisme català, un suposat supremacisme delirant), passant per la distorsió (llengua pròpia, llengua particular) fins a l’engany amb tota mena de recursos. Fem-ne un tast, del discurs secessionista des dels anys de la Transició (1975 a 1995) fins ací, d’algunes de les perles que ens han llegat:

Segons els secessionistes els andalusís arabòfons del segle XIII parlaven valencià mentre que els almogàvers de l’exèrcit de Jaume I, que venien de Catalunya, no parlaven català; no foren els catalans, sinó els valencians moros els que invadiren Catalunya, perquè els valencians ho som des del Paleolític, més encara, des dels orígens de la formació de la Terra; també afirmen -a crit pelat- en un perfecte català: “Català, dialecte del valencià”, o l'entranyable: "No mos fareu catalans!", al mateix temps que acusen als principatins sense llengua de voler robar-nos els autors del nostre Segle d’Or del segle XV; etc. I moltes altres perles delirants semblants, que ni el mateix Trump s'atreviria a pronunciar. 

Emparats per la llarga ombra de la censura i la repressió franquista (1936-1978) l’antivalencianisme negacionista es va anar actualitzant en la dècada dels seixanta del segle passat, amb la finalitat de combatre la modernitat que les reformes de la dictadura iniciava de la mà dels nord-americans mentre implantaven les seus bases militars en "suelo patrio"... Així es com es va configurar l’enemic interior: el catalanisme en lloc del comunisme. Un cop establert l’enemic, va fer l'aparició el seu corol·lari: els mals valencians, és a dir, els catalanistes, no tenen dret a viure entre els bons valencians. Aquesta lògica de la intolerància porta implícita el pecat original: igual com Franco, que havia expulsat mig milió de republicans a l’exili per no pensar (és un dir) com ell, els secessionistes somnien en exiliar tot aquell que no pense com ells. 

L’objectiu principal del secessionisme espanyol (també denominat “blaverisme”) és evitar la normalització del valencià; mantenir-lo subordinat al castellà, llengua oficial de l’estat. Les Normes del Puig de 1981 no tenen cap altra finalitat sinó desprestigiar les Normes de 1932 fabrianes. Els seus objectius fonamentals, Vicent Flor els resumeix en cinc: 

1) Desprestigiar la normalització, perquè ataca els castellanòfons.

2) Posicionar-se contra la normativització, tot acusant els autors de negar el valencià autèntic. 

3) Combatre les institucions educatives (instituts i escoles) perquè no ensenyen el valencià del poble; si el valencià no triomfa és per culpa dels intel·lectuals. Per aquesta regla de tres, rebutgen  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per no defensar el "vertader valencià".

4) Negar les institucions acadèmiques. La Universitat és l’enemic interior que actua contra el poble valencià; els seus professors són jueus malignes que atempten contra la bona gent del poble valencià. La ciència cal que estiga plegada als interessos dels polítics analfabets. 

5) Defensar el caos lingüístic del valencià, però mai del castellà. No oblidem que el secessionisme -començant pel mateix conseller d’Educació, i acabant amb Abascal- sempre s’expressa en castellà (o gairebé). Als secessionistes, que tan patriotes es declaren, no els importen gens les sentències del Tribunal Constitucional de 1997 ni del Tribunal Suprem del 2006 (que no podia obviar la sentència de 1997) a favor de les tesis racionals.

El secessionisme espanyol promou el pensament màgic mentre ataca el pensament crític. Tot aquell que no es plegue a la voluntat del mandatari és immediatament denunciat d’antipatriota, traïdor i acusacions pitjors. Un cop atrapada en la teranyina de les mentides, la víctima és condemnada pels delictes inventats pel pensament màgic. Pose per cas el valencià que sap que no és inferior al castellà: serà condemnat per rebel·lar-se contra el poder del castellà. Aquestes són les veritats absolutes i inqüestionables del pensament màgic del secessionisme espanyol que serveix la causa de destruir el poble valencià, lliure i sobirà:

• En nom de la seua opinió imposen la seua voluntat absoluta a la resta.
• Els seus símbols (bandera, himne, líder) són superiors a la realitat.
• La seua modalitat lingüística és la superior.
• La seua és la millor nació del planeta.
• El passat mort sempre serà preferible al present dels vius.
• En nom de la llibertat actuen contra tots i tot allò que no els convé.
• L’enemic interior és un antipatriota, un enemic estranger que cal silenciar, tancar, expatriar o afusellar, segons convinga.
• L’enemic exterior és català. A casa nostra es dona el cas que tant l’enemic interior com l’enemic exterior és el mateix.
• La ciència i el coneixement són enemics del poble. La universitat és enemiga del poble. Tot allò que diga la universitat és nefand, pecaminós i/o antipatriòtic. La ciència ha d’estar al servei dels secessionistes, o no és ciència.
• Si amb tot açò no és suficient, llavors caldrà usar la violència contra l'ovella negra que es nega a acceptar la veritat imposada; i qualsevol mitjà serà lícit.

El decàleg es tanca en un sola única veritat: La víctima ho és perquè ho vol, fet que obliga el botxí a actuar en contra; tot allò que puga ocórrer a la víctima: assetjament, denigració, censura, violència, presó, exili o la mort, serà per culpa seua, per trair el pensament màgic que des del principi l’havia condemnat.

Per què cal perseguir el valencià-català-balear? Amb la col·laboració dels nazis alemanys i els feixistes italians, el 1939 Franco va guanyar la guerra i va poder aixafar la sobirania popular democràtica i, per tant, les bases republicanes del concepte de “nació” moderna. Al llarg de la seua dictadura, el nacionalcatolicisme va consagrar un concepte d’estat que significava negació de llibertats ciutadanes i nacionals. Quedava dissociat “l’estat” (estructura de dominació) respecte de la “nació” (consciència de ciutadans lliures i sobirans). La Transició, posterior a la mort del dictador, va fer una “reforma de l’estat” en què no es va proposar en cap instant d’arrelar-lo al concepte de “nació”, és a dir, retornar als ciutadans la plena sobirania interior i exterior, tot alliberant-los de l’intervencionisme que va sostenir la dictadura. Per què -es pregunta Joan Garcés en Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles- la transició no va reconstruir els pilars de l’ànima i consciència de l’estat nació? Perquè hauria representat recuperar el significat democràtic-republicà que la “nació” havia perdut el 1939 en sotmetre’s a la potència intervencionista, una dictadura i el seu règim sociopolític. Açò explica perquè els mitjans espanyols, amb el seu ànim confusionari, empren el concepte país en lloc del concepte estat.  

Conclusió. Tant MAGA com el secessionisme dels nacicats és impulsat per les elits econòmiques (propietaris, empresaris, rendistes), els privilegiats econòmics de raça caucàsica i religió cristiana i catòlica, mal anomenats conservadors, doncs, conservaran allò que els convinga o els interesse i la resta ho rebutjaran segons els seus interessos temporals; dins d’uns límits geogràfics establerts d’extensions variables, segons els interessos circumstancials del mercat de valors, defesos per l’Exèrcit i la seua potència militar (amb tota la càrrega simbòlica: himne, bandera, Codi Penal, etc.). Per tant, amics, coneguts, i saludats, connacionals o no, la lluita continua. De nosaltres, la gent del “bon dia”, dependrà el nostre futur, el futur que els nacionalcatòlics o nacicats ens han negat, neguen i negaran.

Bon dia.