Col·lapse

Quan el 1969 Max Aub va tornar a sa casa des de l’exili mexicà, a la seua València, va trobar un món enrarit, col·lapsat, amb olor a naftalina, resclosit i podrit. Les víctimes d’aquella enrarida situació -jo encara no comptava deu anys- no podíem anar a saludar l’exiliat perseguit per donar-li una abraçada com si fos un peluix d’aquells que venen a les tendes de Walt Disney. Ni la meua intel·ligència donava llavors per a tant, ni la policia secreta del franquisme m’ho hauria permés.

Ara sí, més de cinquanta-cinc anys després em permet abraçar el Max Aub desemparat que havia tornat a casa seua, acabat de veure el film Nuremberg (2025) que tracta de Hermann Wilhelm Göring, el líder destacat del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el segon home més important després d'Adolf Hitler, que el 1946 va ser condemnat als Judicis de Nuremberg per crims de guerra i crims contra la humanitat i sentenciat a mort. Nuremberg descriu com el psiquiatra californià Douglas Kelley és encarregat d’analitzar, entre altres mandataris nazis, la personalitat de Göring, el Reichsmarschall (Mariscal de l'Imperi), que no ha tingut cap remordiment per haver col·laborat a sentenciar desenes de milers de republicans espanyols, ni mig milió de gitanos, ni milions de rojos, ni milions de jueus innocents a Alemanya entre 1933 i 1945, quan va ser derrotada pel l’Exèrcit Roig.

En el seu relat The Nazi and the Psychiatrist (2014), Jack El-Hai descriu com el psiquiatra Douglas Kelley va dur a terme llargues entrevistes amb Hermann Göring (22 Cells in Nuremberg, 1947) molt més llargues del que requerien les seves funcions oficials; un descens a l'abisme de la humanitat, no gens fàcil de copsar per a la resta dels mortals. Sense pretendre-ho, Douglas Kelley es va anticipar a l’anàlisi fet per Hannah Arendt al seu reportatge posterior, setze anys després, a “Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal “(1963), segons el qual els mandataris nazis no són monstres sinó homes condicionats per un sistema social. Hannah Arendt, filla d’alemanys jueus, estava molt més preparada que l’ingenu californià, fill de les llibertats republicanes que acabarien en l’assassinat de JFK. Arendt estava molt més advertida que l’ingenu Kelley, que es va suïcidar el 31 de desembre de 1958, la vespra que Dwight David Eisenhower, el trenta-quatré president dels Estats Units, renovara el seu segon mandat com a president dels Estats Units d’Amèrica. Quatre anys després, a la fi del seu mandat, en gener de 1961, el mateix Eisenhower declararia que:

“hem de protegir-nos contra l'adquisició d'influència injustificada, tant si es busca com si no, per part del complex militar-industrial. El potencial per a l'ascens desastrós d'un poder mal col·locat existeix i persistirà. Mai hem de permetre que el pes d'aquesta combinació posi en perill les nostres llibertats o els nostres processos democràtics. No hem de donar res per fet. Només una ciutadania alerta i informada pot obligar a la correcta integració de l'enorme maquinària industrial i militar de defensa amb els nostres mètodes i objectius pacífics, de manera que la seguretat i la llibertat puguin prosperar juntes”.

Doncs, bé, poc després del discurs del 24 de desembre de 2025 del rei Felipe VI, un article de VilaWeb argumentava sobre com el Borbó era incapaç de pronunciar el tetrasíl·lab que encarna l’essència del feixisme: dic-ta-du-ra, tot preguntant-se -el periodista- per què el brot de Juan Carlos I és incapaç de pronunciar, cinquanta anys després del nomenament del seu pare com a rei d’Espanya per la Gràcia de Franco, el tetrasíl·lab quan son pare no té cap inconvenient a reconèixer, sense vergonya, el general traïdor del Ferrol, el criminal distingit al seu llibre Reconciliación acabat de publicar ara mateix?

Segons la historiografia oficial del segle XX, el general traïdor del Ferrol, Francisco Franco, va derrotar la II República el 1939 i trenta anys després va nomenar el seu successor en la persona de Juan Carlos I de Borbó. Ara bé, com el general colpista del Ferrol va aconseguir derrotar la II República des de la seua destinació a Canàries, i imposar-se durant quaranta anys sobre la nació hispana? Per respondre com cal, caldrà analitzar les causes primeres.

Qui va guanyar, realment, la Guerra de 1936-1939 que va causar la II Guerra Mundial? Segons totes les evidències, l’austríac Adolf Hitler, el pintor fracassat que va decidir ajudar Franco contra el comunisme, que no tenia llavors cap importància a la península massacrada pels militars; que va decidir la invasió de Polònia, un fet evident, una data que serà recordada segles.

Així, doncs, després de veure el film Nuremberg tot quadra. En el seu últim sacrifici per la dinastia, don Juan Carlos l s’encarrega de lloar el dictador Franco -la titella d’Adolf Hitler, els coautors del quadre de Picasso-, que va imposar els Borbó com a dinastia regnant. No importa que ho diga el fill d’Alfons, il·legítim o no, o que ho diga un militar del Ferrol; d’açò, precisament és d’allò que el bon psiquiatra republicà de Califòrnia, Douglas Kelley, ens volia advertir després de tantes setmanes d’analitzar els quadres del nazisme, quan afirmava que eren persones normals, com tu i com jo, que van tindre l’ocasió de prémer el gallet i d'accionar les bombes a temps. Així mateix, ens va advertir que no esperem que tornen vestits amb els seus uniformes emprats a Dachau o Auschwitz; mai no tornaran vestits de negre amb calaveres sinó disfressats de tu i jo, ell i ella, de somriures i amables abraçades.  

Hitler perviu a la nostra Europa; lamente afirmar-ho així de taxatiu. Hitler és viu. El seu esperit nacionalsocialista governa el lloc del planeta Terra anomenat Regne d’Espanya; la monarquia regent del qual és la monarquia borbònica imposada el 1707 per Lluís XIV i tornada a imposar, per tercera vegada, als pobles de la península infausta el 1969 pels vencedors de 1939. Com voleu, doncs, que Felipe VI, incapaç de pronunciar el tetrasíl·lab que encarna l’essència del feixisme: dic-ta-du-ra, mossegue la mà de qui li dona a menjar? Mai no podrà pronunciar, en un discurs oficial, dic-ta-du-ra perquè és la gènesi de la seua monarquia. Mentrestant, Max Aub, valencià i republicà, al seu laberint -que ningú no sembla disposat a resoldre- continua a remoure’s a la seua tomba.