Un miracle

 

Quan el replicant K, un blade runner de Los Angeles Police Department, arriba per “retirar” el rebel Sapper Morton, abans que el sicari complisca el seu encàrrec, el replicant Sapper li confessa a K que ell ha vist un miracle, com del ventre d'una nexus 6 ha vist nàixer una xiqueta.

Això mateix vaig sentir ahir al cinema Kinepolis d’Alzira, on vaig veure el film La invasió dels bàrbars, la pel·lícula dirigida per Vicent Monsonís i Andreu, guionista i director de cinema valencià, produïda per Stanbrook, Arden Producciones i Alhena Production; adaptació cinematogràfica de l'obra teatral de Chema Cardeña, la pel·lícula explora la repressió, l'espoliació del patrimoni cultural i la memòria històrica. En plena repressió franquista una jove conservadora del Museu del Prado és interrogada per un coronel de l'exèrcit franquista que desitja apropiar-se d'un quadre, La invasion de los barbaros, d’Ulpiano Checa, pintat l’any 1887. En el present, la seua neta lluita per localitzar les fosses comunes on podria estar enterrada la seva àvia. A través d'aquests relats paral·lels, l'obra reflexiona sobre la devastació provocada per la Victòria.

La invasió dels bàrbars, 1887

El muntatge, la posada en escena, el guió, la fotografia, així com la música, que acompanya els instants sublims del film, són un prodigi de realització i direcció. Tothom ha vist al cinema un afusellament, alguns de ben representats, altres no tant; entre els més reeixits, em ve a la memòria el de Paths of the Glory, de Stanley Kubrick; però molt difícilment trobareu una escena en què una xiqueta somriu a la víctima i com aquesta li torna la mirada abans que el pare de la xiqueta pressione, obligat per les circumstàncies, el gallet del fusell mortal. A la història del cinema trobareu pocs miracles com aquest, i menys encara que tinguen segell valencià. Sí, cinema valencià, fet sense trampes ni cartró, cinema del bo. Cinema.

Al final de la projecció del film, el públic, com acostuma, va començar a alçar-se, però en això que van començar a sonar els primers acords de Fosses del Silenci, de Pau Alabajos, i tothom ens quedàrem enganxats als nostres seients, atrapats per la màgia del cinema, compendi de llum i so; i fins que no va sonar l’última de les notes, ningú, cap dels presents, va gosar respirar. Ningú no volia despertar del miracle que acabava de presenciar.