Perdó

Perdonar és deixar passar sense castic una falta comesa, perdonar un delicte; absoldre algú d'un castic, de les conseqüències d'un crim o d'una falta; per tant, lector perdona les paraules ací escrites i fetes constar perquè les paraules no tenen cap crim; en tot cas, condemna la veu que les emet, la persona que les sosté, jo mateix, l’autor que signa el present text publicat per la gràcia del blogger, companyia ianqui a qui no li molesten ni molt ni gaire les meues opinions, cosa de la qual me n’aprofite, fins que ens deixen opinar. Coses de la llibertat...

L’autor recorda un general que va reprimir el seu iaio i tota la seua família pel fet de no pensar com el militar; recorda un rei que va fugir als països àrabs per deixar la corona al seu fill com a monarca acabat d’estrenar... Oh, sí, l’autor també recorda la llibertat! La llibertat dels cementiris i el seu silenci sepulcral; la llibertat d’oblidar les víctimes innocents soterrades a les cunetes; la llibertat dels tancs trepitjant l’asfalt civil indefens; la llibertat dels jutges del tribunal suprem triant els seus culpables; la llibertat... Quantes ignomínies, quants robatoris, quants crims es cometen a l’empara del teu nom, llibertat! Llibertat per a afusellar, llibertat per inventar, llibertat per clonar, llibertat per condicionar, llibertat per robar... Quanta llibertat necessita la mentida per poder dominar? Quanta llibertat és necessària per capgirar la història de la gent, de les nacions, dels estats o dels imperis?

Perdoneu l’escrit en el qual l’autor tan sols procura expressar, una vegada més, la llibertat de l’home sol, com a individu indivisible, ben visible, que conscientment signa aquest escrit, sense més límits que aquells que li imposa la seua llibertat mateix. La llibertat de consciència i de memòria i de capacitat de poder expressar-la que ha vist un assassí de masses “Per la Gràcia de Déu” morir al seu llit mentre era lloat massivament; que ha descobert, incrèdula, com el monarca successor imposat pel general compartia les seues ejaculacions amb diversitat de vagines disposades a viure les seues fantasies ocultes amb un complet desconegut -la representació del no-res absolut-, el qual bé que se n’ha sabut aprofitar del poder rebut; la llibertat a la qual li han explicat periodistes ben acreditats com pagaven sous milionaris als militants amb carnet de faccions reconegudes de l’estat, militants que han mentit fins els límits de la mentida per enriquir-se a costa d’aquells que diuen representar, per tot seguit, sense solució de continuïtat, els militants de la facció rival s’enriquien mentre prometien ser els més sincers, purs i immaculats, tant com la Puríssima Concepció, en un món de corrupció sense penediment. Mentrestant, la capacitat de credulitat infinita de l’autor no els negava l’oportunitat de tornar-lo a enganyar, de tornar-lo a extorsionar, de tornar-lo a empobrir -que és d’allò que importa ací, que uns i altres treballen per a ells, siguen de color verd, marró, roig o negre-. Haurem de convenir que la capacitat de la humanitat en creure en allò impossible no té límits. Hannah Arendt, com a bona jueva agnòstica que era, ho fiava tot al naixement; ho comprenc, però la bona alemanya va oblidar un detall primordial: la cadena de l’ADN mai no implicarà que el nou nat siga un zero a l’esquerra.