A un bon amic

Un bon amic m’ha escrit sobre la seua voluntat de no vaccinar-se “per ordre governativa”, cosa que entenc. Primer, perquè és amic i ens coneixem de fa molts anys; i segon, perquè durant els últims temps hem compartit llista electoral amb la finalitat de descavalcar candidatures promogudes pels mitjans que s’encarreguen de sembrar la bondat de votar-les, basades en l’afany de guanyar diners més que en cap altra cosa. Aquest gest de voler descavalcar candidatures fonamentades en la rendibilitat del guany personal, ho he de reconèixer, és d’un romanticisme tronat; un gest d’aquells que el Moloc mediàtic que treballa al servei de les corporacions per imposar el sentit comú a la població, qualifica de ridícul, innecessari i, sobretot, d’insatisfactori.

El meu amic em demana que raonem sobre l’acceptació acrítica per part de la població dels vaccins de la COVID-19, tot insistint -cosa que no calia- que ell no és contrari a la ciència ni contrari al concepte de progrés, opinions que entenc i compartisc.

El nostre cos humà és el producte de l’evolució de la vida sobre la superfície del planeta Terra al llarg de milions d’anys, un cos que depén de l’aigua dolça, cada dia més escassa, i de la llum solar, cada dia més contaminada; un cos que no podrà sobreviure quan les condicions que ens han conformat desapareguen, i sembla que a cada dia que passa malmetem més i més el nostre entorn, abusem dels seus recursos, els podrim, els infectem, sobretot les grans empreses multinacionals extractives, entre elles, les farmacèutiques, que mai no són criticades ni apareixen als mitjans globals de difusió de la mentida contínua que conforma el sentit comú.

El bon amic, doncs, desconfia amb tota la raó del món de les empreses farmacèutiques que inverteixen en els partits polítics que les recolzen i en els mitjans audiovisuals que les promocionen sense mai criticar-les, els mitjans que han esdevingut el sentit comú de la societat, o siga, la Realitat per a milions i milions d’espectadors que no saben veure sa casa, el seu carrer o el seu hort sense la informació annexa subjuntiva dels mitjans en què creu, com l’home medieval creia en Déu Nostre Senyor. En altres paraules, a Silla ha plogut o no ha plogut segons ho indique el programa de l’oratge. Paraula de Déu, amén.

Per tant, el meu amic desconfia de les farmacèutiques que exerceixen el seu poder mitjançant els lobby’s, un poder cada vegada més gran per ofrenar-li no sols els nostres recursos econòmics sinó també la nostra circulació sanguínia i tot el nostre cos. El comprenc.

Ara bé, per la meua banda voldria afegir-hi que si hem arribat a necessitar de vaccins contra una epidèmia global és perquè el nostre sistema econòmic ha esdevingut universal i en aquesta globalització tots som com la mica de pols entre la ventolera que l’arrossega. Ja sé que hi ha l’opció romàntica de revoltar-nos i negar-nos a sobreviure de manera artificial abans que arribe el Final de Tot, quan els vents es desencadenaran, els volcans explotaran, les fonts s’assecaran, els glaciars es fondran i els oceans creixeran... mentre la Lluna continuarà de voltar en la foscor. Malgrat els milers d’anys que dibuixem i dissenyem el futur del nostre planeta, no som el centre de la creació, encara que els egipcis ho cregueren i els grecs ho pensaren. També Jesús estava equivocat.

Que volem vaccinar-nos?, segons el meu parer, el vaccí tan sols servirà per ajornar el futur inexorable que ens espera, la causa final que ens fondrà com el pedrot que va fondre els dinosaures. Perquè malgrat les armes nuclears d’uns i altres, malgrat els immensos arsenals i els milers de milions i milions en beneficis que les farmacèutiques puguen guanyar a costa de les pandèmies presents i futures, vull recordar que tota civilització depén de si plou demà o no. Ací radica tota la grandesa dels dominadors de l’Univers, fins i tot del més poderós, que depén dels cicles de la Natura que ens han conformat.

Vaccinats o no, quan s’acabe l’aigua, tot açò no importarà gens.