Melos i Atenes. Segona part

 

El passat dilluns em preguntava per a què ens serveix, a nosaltres, fills de la catàstrofe, saber-nos víctimes de les guerres Imperials -amb majúscula-, nosaltres, individus insignificants? M’atreviré a donar una resposta.

Mentre sopaven plegats Jesús va parlar sobre un traïdor que cobraria 30 monedes de plata per denunciar-lo a les autoritats. Unes cadires més enllà, Judes va preguntar: No soc jo, rabí? D’açò en fa molt, de temps; hui no cal que el traïdor que ens roba, que vigila els nostres somnis, sega a la nostra taula, ni tan sols és precís que visca a la cantonada com en temps passats, quan no existien ni internet ni TV ni ràdio ni telèfons mòbils.

Comptats, vigilats per càmeres omnipresents, orbitats per satèl·lits que ens espien les vint-i-quatre hores del dia, els habitants del planeta som supervisats mitjançant algoritmes que controlen les xarxes socials mentre ens comuniquem els nostres somnis, que són estudiats i reconvertits en propaganda pels mecanismes publicitaris que ens empresona al si d’una llibertat quimèrica feta d’una igualtat decreixent, d’una fraternitat fracassada. La propaganda és com els avions de la USAF que, després d’arrasar Vietnam, de retorn a casa transportaven la heroïna per ser distribuïda entre els joves rebels amb la finalitat de destrossar-los les neurones i anul·lar així la seua capacitat de resposta davant dels Chicago boys. Vigilats tothora, com el jugador d’escacs experts anticipa el moviments del jove inexpert, saben en tot moment què pensem, i per molt que correm mai no correrem tant com ho fan les seues xarxes, a la velocitat de la llum.

Com a ciutadà europeu quin profit en trac, d’aquesta matança entre -per ara- ucraïnesos i russos si com a consumidor sé que hauré de pagar les matèries primeres necessàries per sobreviure? Qui n’obté, les plusvàlues? Aquells que incrementen el preu amb la sang de l’innocent, els amos dels recursos naturals (gas, petroli, aigua...), russos, alemanys, americans o valencians. Aquesta és la qüestió: reconèixer qui en trau profit, de la desgràcia aliena, per poder assenyalar els lladres que se n’aprofiten, visquen on visquen. Podem callar com fantasmes de la nit evanescents o combatre orgullosos dels nostres valors. No hi ha més, cavallers, la partida és.

Així les coses, la meua resposta a la pregunta “per a què ens serveix saber?”: saber ens proporciona llibertat, la llibertat necessària per poder decidir, malgrat la nostra siga una decisió que dissentisca de l’opinió majoritària. El consens absolut és cosa de robots, dissentir és cosa de persones lliures.

Al segle V aC. Atenes va vèncer Melos però la Guerra del Peloponès, que arruïnà tradicions i cultures, devastà extensos territoris i destruí ciutats senceres, va clausurar de manera dramàtica el segle de Pèricles, el Segle d’Or atenenc, el zenit de la Grècia clàssica.