El genet del col·lapse. Deliri final.

 

A tocar del passeig marítim, la senyora Roca sent l’anunci de la promotora que ven xalets i adossats amb piscina al bell mig del desert d’Almeria. La veu que parla diu que “l’home és una illa”. Quina mentida més poètica, quin parany més trampós. Mar endins, lluny, les dragues treballen el fons marí perquè els turistes puguen nadar arran de la platja sense veure la brutícia al fons, mentre les espècies invasores -porcs senglars inclosos- no deixen d’inquietar els propietaris de les immobiliàries que construeixen els xalets i els adossats amb piscina al bell mig del desert andalús.

Per tot arreu joves bellíssims que somriuen als transeünts, narcisos que admiren el seu reflex als aparadors de les tendes on venen tota mena d’andròmines barates de plàstic fetes. El bell Narcís del mite es va ofegar admirat de veure el seu reflex en les aigües netes, quan encara hi havia aigües transparents als rius i les dels mars eren impol·lutes, molt abans de 1986, quan el secretari de la Unidad Sindical de Usuarios del Júcar (USUJ), Rafael Tasso Yzquierdo, va deixar escrit que si rius tan importants com el Roine, el Po, el Nil, el Danubi i altres, com el riu Xúquer, no vessaren les seues aigües a la mar (llavors molt menys contaminada que hui), la Mediterrània experimentaria una salinització d'hecatombe amb unes conseqüències ecològiques de transcendència mundial. Narcís enamorat, però, no en fa cas. Ell vol sobrepassar els seus límits mentre asseca els estanys, els rius, i contamina els mars amb plàstics de tots els colors i mesures. Són tan bonics! Ni la brutícia del fons ni l’assecament dels rius subterranis, que alimenten les fonts d’on beu, li lleven el son. Són visions que ningú no veu: fantasmes -conclou Narcís indolent.

El març de 2022, més de trenta anys després dels escrits de Rafael Tasso, l’actual secretari de la Sèquia Reial, a propòsit dels cabals dels nostres rius, declarava:

“Los beneficiós para la biodiversidad ni siquiera se han acreditado. Aquí quieren ser pioneros en Europa. España, el país más seco del continente, es el que más medallas se pone por los caudales ecológicos – concluye Valero.” 

Qui també afirma:

“No hay agua embalsada porque se ha desembalsado para los caudales ecológicos.” 

Han passat tan sols trenta-sis anys entre les declaracions de Rafael Tasso i les de Juan Valero de Palma, el genet del col·lapse, que es pregunta: per a què serveixen els rius? Per què llançar l’aigua al mar, sense profits ni beneficis? Narcís no veu ningú sinó a si mateix, com ens recorden constantment els bots d’internet: L’home és una illa, i l’altruisme és cosa del passat. Com la biodiversitat.

La senyora Roca no sap com posar fre a tanta cobdícia. Tampoc no pot trucar al psiquiatra -es lamenta la senyora Roca-, batuda constantment per les ones a la base del penya-segat, des de dalt del qual, farà cosa d’un parell d’estius, s’ha posat de moda entre els narcisos enfundats en els seus banyadors de plàstic llençar-se de cap per veure qui la fa més grossa: l’escampada de massa encefàlica.

A la senyora Roca, però, açò no l’inquieta pas. Li fa una mica de nosa l’esclafit sec, com quan rebenta un sac ple de farina, i una mica de fàstic també tanta matèria desaprofitada.