Una realitat alternativa. Tercera part

Escodrinyant escrits notarials (pressupostos d’antigues partides, actes i altres paperasses del passat) amb la recança d’haver de llegir textos per obligació, redactats en un registre que no convida a la lectura, fa ben poc em vaig trobar davant meu l’acta de constitució (feta malbé de tantes mans per les quals havia passat) d’una societat de llauradors per extraure les aigües subterrànies necessàries per regar els secans que el riu Xúquer, per discórrer més avall, no podia. Per afegiment, el patracol en qüestió, redactat en plena autarquia franquista per un notari a Alberic l’any 1953, anava il·lustrat amb tota la simbologia de l’època, amb imatges agressives que m’hi havien predisposat en contra. O siga, que no em convidaven a fer-me moltes il·lusions sobre el seu contingut.

En llegir les primeres pàgines, però, em va sorprendre força trobar els noms de persones que havia conegut de xiquet quan corria tot despreocupat pel meu poble. Persones majors amb els cabells blancs, moltes vestides de dol, que el pas del temps havia esborrat de la meua memòria. La sorpresa inicial va cedir el pas a l’emoció quan vaig trobar-me cara a cara amb el nom del meu avi matern escrit entre els dels quaranta-un socis fundadors de la mercantil. De cop i volta, la recança es va dissoldre com els núvols grisos quan el sol els trenca. Descobrir el seu nom, un nom que no figura en cap llibre d’Història (amb majúscula) em va empènyer a llegir amb interés aquell patracol mig rosegat que m’aportava, entre aquella gramàtica aliena, una informació imprevista sobre els meus avantpassats, sobre aquells homes que havien estat declarats “vençuts” l’abril de 1939 per la historiografia oficial.

Acabada de llegir la relació dels fundadors de la societat, entre els quals el nom de Balbino Noguera Sanchis, el patracol enumerava els articles que conformen la societat: la seua finalitat, els càrrecs, les funcions, les seues obligacions, el dret de participació, la presa de decisions col·lectives, etc., tot fruit d’un consens sense lloc a dubtes ben anterior al dia en què foren redactats pel notari ignorat l’hivern de 1953, quan els “vençuts” constituïren la societat en la qual tots -cosa que em va sorprendre força- tindrien els mateixos drets i obligacions. En altres paraules, la societat de llauradors propugna la completa igualtat dels seus membres, sense importar gens si el soci és propietari d’un quartó o de vint fanecades de terra. Tant és així, que la figura del president de la societat queda subjecta al Consell de Vigilància (sic) constituït per set membres, tots amb els mateixos drets, assistits per la figura del secretari. Un consell que en tot moment dependrà de les decisions acordades per la Junta General, amb poders executius per destituir, si molt convé, el seu president segons la fórmula “un home, un vot”, principi que cap dels revoltats el juliol de 1936 -com els va anunciar Unamuno a Salamanca- pogueren fer desaparèixer.

Arribats fins ací, considere que l’adjectiu de “vençuts” -amb el qual he titllat els homes que aprovaren els estatuts d’aquesta societat- mereix una explicació. Segons don Miguel de Unamuno (que em perdone per esmentar-lo en aquesta llengua, la meua) els partidaris dels generals insurrectes, el juliol de 1936, “vencerien, però mai no convencerien”.

En recordar les vides de les persones que havien fundat la societat de llauradors vaig començar a entendre -en tota la seua extensió- la premonició feta pel rector basc de la Universitat de Salamanca: els “vençuts” de l’abril de 1939, que de manera majoritària havien votat el Front Popular en les eleccions de febrer de 1936, el vot que els havia atorgat la victòria electoral de manera democràtica, que havien militat i votat l’esquerra republicana i havien lluitat en les files de l’Exèrcit Popular per defensar la República, aquells homes derrotats en la guerra per forces molt superiors a ells, a pesar de tot, mai no es consideraren “vençuts”, per molt que els vencedors els declararen i consideraren com a tals. Ben al contrari, forjats en la lluita, calladament, l’any 1953 inscrivien en la història del meu poble una pàgina de dignitat.

En escriure aquestes paraules tan solemnes em sembla escoltar les seues veus -les veus dels “vençuts”- dir-me a cau d’orella: “Xiquet, no va ser per a tant, férem allò que poguérem.” i jo els respondria: “Sí, féreu el que poguéreu, i elegíreu fer-ho amb dignitat.”

Sota la capa gèlida del franquisme imposat per la força de les armes, una república de treballadors continuava d’alenar. La vida, malgrat tot, s’obria camí. Hui, prop de setanta anys després, puc reclamar-me amb orgull descendent d’aquella república de treballadors.