1984 en el retrovisor

Recordem profecies passades. L’any 1984 seria quan el Big Brother (l’omnipresent sistema de planificació al servei d’un estat centralitzat ideat per George Orwell) triomfaria i esborraria del mapa els estats liberals i amb ells el concepte de la Llibertat. 

Els fets: en la dècada dels vuitanta del segle passat la intel·ligència de les potències capitalistes (Gran Bretanya i Estats Units al capdavant) era capaç d’analitzar el futur del bloc comunista i comprovar com aquest anava directe a la bancarrota absoluta. En aquesta dècada va ser quan polítics amb la intel·ligència de Margaret Thatcher i Ronald Reagan començaren la planificació del món actual, amb el simbòlic crit de guerra de Reagan a Berlín l’any 1986, que manava al secretari general de la URSS obrir el mur: “Míster Gorbatxev, open this wall!”. Obrira el mur, per a què?

Esdevingut el col·lapse del bloc comunista, els EUA declararen la guerra oberta a l’organisme que tant fidelment els havia servit durant la guerra freda, l’ONU amb seu a Nova York. De ser el millor aliat per la causa de la “llibertat” de les societats obertes promoguda pels EUA i la seua política dels Drets Humans, l’ONU va començar a ser vista com l’entrebanc per a la seua política de dominar la política mundial segons patrons nord-americans. Havia arribat l’hora de començar a planificar “les plagues del capital”. Donat per mort el bloc comunista, calia envair-lo amb capital especulatiu per posicionar-se respecte dels recursos naturals que passarien a ser propietat de les empreses occidentals (bloc de l’OTAN). Havia sonat l’hora de reduir fins a la seua mínima expressió l’antiga ONU i, si calia, estrangular-la econòmicament amb l’excusa que continuava a defensar polítiques periclitades (“passades de moda”, l’eufemisme amb què els ianquis anomenaven despectivament “el socialisme dels països tercermundistes”) per convertir l’ONU en un dòcil borreguet incapaç d’impedir el Nou Ordre Internacional sota les premisses del Discurs Políticament Correcte. Ningú no podia esbroncar el Capital amb llicència per inundar tots els racons del planeta per aportar “llibertat”, “riquesa sense límits” i “felicitat universal”.

Desapareguda l’URSS i ben nuada l’ONU podia començar el festival: Àsia, Amèrica del Sud, Europa Oriental, … tot el món rebria la visita de la plaga capitalista. Centenars de milers de milions de dòlars començaren a aterrar als territoris més diversos: Malàisia, Tailàndia, Indonèsia, Bolívia, Polònia, Rússia, etc. En alguns llocs començaren a pujar les rendes a mesura que apujaven els gratacels, tots de factura occidental, faltaria plus!

Tot i que -sempre hi ha un però- també començaren a aparèixer problemes. El negoci no acabava de rutllar del tot bé. A Rússia, el perill comunista continuava, per la qual cosa calia imposar ordre als poders financers; també hi havia alguns països que havien acollit el capitalisme especulatiu financer internacional que començaren a ressentir-se de l’espoliació dels seus recursos naturals i l’empobriment de la societat abandonada de la mà de l’estat (el corrector de les desigualtats que la plaga especulativa havia accentuat, com era el cas de Veneçuela, Panamà, Nicaragua o Bolívia). En el cas de Tailàndia, Singapur i altres països de la zona, passaren de ser considerats “tercermundistes” a “països d’economies emergents”.

Però, ai, en el mateix cor de l’imperi també començaren a sorgir grans entrebancs, d’una nefasta influència en la mentalitat de la gent en la realitat immediata dels fets. Em referisc al cas Enron de desembre de 2001 als Estats Units de George W Bush. Enron és un exemple d’allò que pot passar (que de fet ha passat) quan el capital financer especulatiu no respon davant cap autoritat i la mateixa autoritat política, en aquest cas el govern dels EUA, ajuda al vandalisme amb tèrboles finalitats econòmiques alhora que polítiques. Enron havia acaparat el mercat de l’energia elèctrica de l’Estat de Califòrnia en forma de monopoli que havia usat en dues direccions: per espoliar l’estat californià (estimat en 30.000 milions de dòlars) i per enfonsar el poder demòcrata tradicional a l’estat amb l’ascensió d’un actor d’origen austríac anomenat Arnold Schwarzenegger -un gran entés en política del múscul!- pel Partit Republicà.

Tanquem el viatge internacional i observem què passava en el nostre pati. El nostre pati havia sofert la plaga a partir de 1975, quan la Ford va preveure tot allò que anava a passar i que en efecte va passar (no sempre és així, però, perquè la CIA també s’equivoca, vegeu sinó el cas d’Iran uns pocs anys després). Però en el nostre cas uns bons sentiments nacionals i socials així com internacionalistes van provocar un ascens del Partit Socialista Obrer Espanyol al govern en 1982 -amb un debilitat Partit Comunista com aliat inicial- en un impuls que va durar fins l’any 1996, període que ens va evitar caure en les pitjors condicions de la plaga del capital especulatiu d’ordre planetari que llavors es va desfermar, precisament gràcies als resistents a la dictadura del general que havia promogut aquella invasió nord-americana del mercat espanyol. Així, fins el 1996, els espanyols ens posàrem a l’abric de la tempesta ocasionada per la plaga del capitalisme especulatiu. Però la situació va canviar amb el triomf electoral de la dreta que es va disfressar de centre per obtenir una majoria absoluta l’any 2000, quan Enron als EUA començava a fer figa.

Quatre anys després, en contra de l’opinió pública que encara recordava haver votat Felipe González, el Partit Popular va portar el país a una guerra motivada pels interessos de la plaga -i un altre greu error de la CIA-. Davant d’aquesta decisió unilateral, reflectida en el debat previ del congrés dels diputats a les Corts espanyoles, la majoria de la població va decidir donar un vot de càstig al partit en el poder, el qual comptava amb majoria absoluta des de l’any 2000. Mai no s’havia vist res de parell a tota Europa en un règim democràtic: passar de la majoria absoluta a l’oposició en uns pocs dies d’interval!

Per la banda de l’estat espanyol la qüestió quedava resolta. La gent havia castigat la dreta i tornava a donar una oportunitat a la socialdemocràcia, la qual hauria de guanyar-se la confiança de la gent per a les properes eleccions de 2008, prèvies a les municipals i autonòmiques de 2007.

Mentrestant, què passava al pati valencià? Els prohoms de la plaga estaven ben instal·lats entre nosaltres, havien obert la porta al poder del govern de la dreta a Madrid en el triomf de les autonòmiques de 1995, que des de llavors tenien majoria absoluta al Consell de la Generalitat Valenciana, des d’on continuarien a fer del seu ideal realitat: molt de capital concentrat en petites àrees al llarg del litoral mediterrani: Benidorm, Terra Mítica, Marina d’Or, Torrevieja, Altea, ... amb tota mena d’edificacions en urbanitzacions construïdes sense tenir en compte la massificació, l’envelliment dels nous residents i l’absència de polítiques assistencials, la destrucció sistemàtica del paisatge sense cap tipus de consideració pel medi ambient i el consegüent esgotament dels recursos naturals -cada cop més escassos i degradats- que comporta la sobreexplotació dels rius i la dessecació dels aqüífers, una aposta al negre de la desertificació imminent... Ras i curt, a la plaga capitalista que ens teledirigeix no li importa el futur a curt termini del medi natural del qual extrau els seus beneficis, passant els deutes al futur que haurà de carregar amb els efectes provocats per la plaga que no para d’engreixar-se en els seus emporis comercials costers enganxats a la festa i el consum addictius.

Després del Mur de Berlín, quant murs no paren d’erigir-se? Més i més a cada dia que passa per protegir les seues del capitalisme que va prometre la fi de la Història mentre redactava el Tractat de la Carta de l'Energia. La promesa amb molta lletra menuda.