De cavalls i països catalans

 

El passat dia de Tots Sants, en el programa Hoy por Hoy de la Cadena SER, la veterana periodista Maruja Torres va dedicar el seu comentari als fastos ocorreguts a Madrid el 31 d’octubre, dia en el qual la princesa Leonor va jurar la Constitució. D’entre tot el seguici que acompanyava el Rolls-Royce de la princesa, Maruja va parlar del cavall innocent de qualsevol acte comés pels humans en aquest món en el qual els botxins s’anomenen víctimes, els milionaris són subvencionats, la premsa continua a desinformar i els pederastes reclamen el cel la vespra de la III Guerra Mundial. Entre tanta banalitat del mal, Maruja Torres va triar ser el cavall.

Sobre el meu anterior article dedicat al mestre de la pantomima, ventríloc experimentat venedor de fum, que vaig titllar de Paises Catalans per la seua fervent adhesió al corònim que Joan fuster tant va difondre entre nosaltres, els valencians, voldria fer un aclariment sobre el nostre passat analògic als joves sotmesos a les pantalles de la societat digital.

Corria la dècada de 1960 i la gent sabia que el Dictador de llavors, com ho demostra la Història, no era immortal. Què passaria quan els vencedors de 1939 es quedaren sense la seua Mòmia venerada? Alguns van preveure la Ruptura, altres la Transició (manteniment de l’statu quo, o siga, que tot semblés diferent sense tocar res d’essencial). Llavors com ara, Madrid era la capital on tot s’hi decidia: pressupostos, càrrecs, lleis, honoraris, condemnes...

Partidari de la ruptura, Joan Fuster -a qui els transitius li posaren un parell de bombes- va creure en un futur alternatiu per al seu poble valencià, que des del segle XVI ha conegut la governació de Madrid, amb la traumàtica experiència de 1939 inclosa. Recordem que ben entrada la dècada de 1970 la situació tampoc no estava com per tirar coets. Llavors com ara, Barcelona era l’alternativa possible i Fuster va explorar la via catalana com la més plausible. Decidit, va bastir la seua obra per retornar la dignitat al seu poble i ell mateix. Els transitius, però, amb traïcions, renúncies i oblits, tot procurant pels seus interessos mesquins, van tornar inviable cap alternativa possible i capgiraren els ideals en el malson que hui patim aquells que encara continuem a creure que una societat més justa és possible.

A hores d’ara, prop de cinquanta anys després, continuem a penar l’opció transitiva perpetrada per una colla de polítics mediocres adherits a l’estat que no tenen cap mirament envers les seues víctimes, que a hores d’ara continuen a ridiculitzar fins el paroxisme el projecte rupturista. Ventrílocs subvencionats, els think tank els han dissenyat una senzilla trampa: qualsevol valencià que procure mantindre amb dignitat la seua personalitat és immediatament condemnat d’enemic de la Pàtria amb majúscula (no cal especificar a quina s’hi refereixen) acusat per defensar... els països catalans!

El nus gordià de la qüestió és com una cosa tan evident és negada per les víctimes que pateixen aquest artefacte inquisitorial sense moure ni una cella, disposades a suportar tanta ignomínia a canvi de conservar la seua ridícula nòmina.

Jo, com Maruja Torres, també trie ser cavall.