De restauració i rebosts

El novembre de 1975, després d’heretar Franco, el rei va promocionar-se com un individu campechano, una persona senzilla, un pare de família que procura que els seus fills estiguen relligats en pau i harmonia. Des de llavors, l’ús que la Corona ha fet dels mitjans de difusió s’ha basat en aquesta constant: difondre la imatge del monarca com un home senzill, un pare de família amant de la pàtria per la qual ho sacrificaria tot. L’eficàcia de l’operació mediàtica quedà demostrada l’any 2014, trenta-nou anys després, quan la majoria dels súbdits consideraven Juan Carlos I com un igual, tot oblidant la redacció de l’article 56 de la Constitució que diu: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Aquesta paradoxa sociològica demostra l’ús excel·lent que el monarca havia fet dels mitjans de difusió, mitjans que li servien en safata de plata tot allò que demanava: primers plans, els stand-by que necessitava, escenes preparades, actuacions estel·lars (presidir una final esportiva cantada, protagonitzar un encontre emotiu amb toc popular...). La figura del rei no és sols inviolable, també és Perfecta. Així, els súbdits peninsulars creuen que la família reial viu plegada al menjador del Palau feliços i menjant pastissos.

Ara bé, l’èxit de l’estratègia mediàtica de la Casa Reial no es devia tan sols a la professionalitat dels seus assessors, també venia donada pel propi codi dels nous mitjans de masses. Si l’Eclesiastès afirma que “no hi ha res nou sota el sol” (“nihil novum sub sole”) els mitjans de difusió del segle XXI afirmen tot el contrari: “tot és ex novo”; és a dir, la història del món comença des de zero cada dia. L’ahir ja no ven. Importa la novetat. El carpe diem horacià interpretat pels mitjans capitalistes. Ara bé, aquest plegar-se a la voluntat règia dels mitjans comporta conseqüències. Facilita la reproducció d’elements patògens i agents infecciosos a l’ombra de la democràcia espectacle, en la qual el ciutadà té dret a veure allò permés a canvi de no poder combatre els agents infecciosos que dominen la realitat b (comptes secrets, paradisos fiscals, pagaments en negre, comptabilitats b, fraus a hisenda, economia submergida consentida, subordinacions degudes, silencis onerosos, instituts amb guanys majestuosos...) que atempten contra les més elementals de les normes de convivència pacífica. En la democràcia espectacle la corrupció no és l’excepció, sinó la norma.

Però les coloraines del decorat no poden impedir l’existència de la realitat. El dia 6 d’abril de 2012 el rei va caure un bac mentre caçava elefants a Botswana. Aquell dia els ciutadans del Regne d’Espanya -per primera vegada des de 1975- s’adonaren que el personatge fet a base de cel·luloide, cromos, espectres electromagnètics i bits també era una persona de carn i ossos. Llavors, ens assabentàrem de les caceres de luxe, dels nus protagonitzats a bord de iots mentre mantenia relacions extramatrimonials, de les presumptes paternitats il·legítimes – que no poden ser tramitades per la inviolabilitat jurídica del monarca-, així com dels guanys milionaris impropis. És cert que poc abans del bac a Botswana la imatge oficial del rei havia començat a fer aigües. El 9 de febrer de 2012 el setmanari Der Spiegel havia publicat un cable diplomàtic desclassificat pel govern alemany segons el qual el rei hauria mostrat simpatia pels colpistes durant una trobada amb el llavors ambaixador d’Alemanya a Espanya, Lothar Lahn; fet que contravenia el paper oficial que el rei Joan Carles I havia tingut -segons la TVE- la nit del 23-F de 1981, quan el capità general de la III Regió Militar don Jaime Milans del Bosch a les 5:45’ hores de la matinada del 24 de febrer va facilitar el següent comunicat: 

«Excelentísimo señor don Jaime Milans del Bosch y Ussía, teniente general del Ejército y capitán general de la III Región Militar, hago saber: que recibidas instrucciones dictadas por Su Majestad el Rey y garantizado el orden y seguridad ciudadana en el ámbito de esta región de mi mando, dispongo: Quede sin efecto lo dispuesto en el manifiesto publicado con fecha de ayer, día 23 de febrero del presente año, desde el momento de la difusión de este comunicado. (...) En todo momento, la intención de este mando ha sido, es el servicio a España, el respeto a la ley bajo el mando supremo de Su Majestad el Rey, cuya adhesión inquebrantable queda patente hoy más que nunca. ¡Viva el Rey! ¡Viva siempre España!».

Però com que els documents oficials de l’Estat espanyol no es desclassifiquen (atès que no tenim reglada per llei la seua desclassificació), els súbdits hispànics continuarem amb el dubte de quin fou el vertader paper del rei el 23-F, la nit en la qual el prestigi de l’hereu de Franco va créixer com la bromera i la seua transició va emprendre els camins que ens han dut fins ací. Encara hui alguns celebren -i encara els queda corda- el fastuós aparador d’aquella Restauració (condimentada amb alguns tancs M-47E1, el model utilitzat per la Divisió d'Infanteria Motoritzada Maestrat núm. 3 que va ocupar València per ordre del tinent general Milans del Bosch), darrere la qual corrien com a rantelles tota la tropa: Eduardo Zaplana, José Luís Olivas, Francisco Camps, Luís Fernando Cartagena, Rafael Blasco, Ignacio González, Alberto López, Francisco Granados, Rodrigo Rato, Francisco Vallejo, Jesús María Rodríguez, Antonio Griñán, Miguel Angel Serrano... Hui, omplin les portades dels mass media un tal Koldo García Izaguirre i una tal Isabel Díaz Ayuso; demà, l’ompliran els seus deixebles. Una tropa que no cessarà d’augmentar mentre ningú no canvie les lleis de ferro que fonamenten el Regne d’Espanya.