El desordre de l'ordre

Procesada en memoria la trascendencia,

desde el fin de la historia nace otra ciencia:

la decadencia. 

Luis Eduardo Aute

El passat mes d’agost de 2023 el president de les Corts valencianes defensava una normativa lingüística al marge de l’Estatut. Maria de los Llanos Massó Linares afirmava (en la seua llengua castellana) que “el valenciano no es catalán” y que “el autentico valenciano es el de las normas del Puig.” Mesos més tard, febrer del 2024, després de rebre la Memòria de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va convocar la premsa per aclarir que en els seus escrits acata la normativa de la AVL "como ya está haciendo" i anunciar que ho continuarà a fer "hasta que Vox tenga la mayoría suficiente para cambiar el hecho de que la AVL sea la autoridad reconocida estatutariamente". A més a més, Maria de los Llanos va afegir que amb recolzament suficient VOX canviarà l’Estatut per negar “la autoridad científica de la Acadèmia" perquè "hay otras entidades que no secundan la unidad de la lengua y que se acercan más en sus normativas a lo que siempre han hablado en Valencia nuestros padres y nuestros abuelos, como es Lo Rat Penat o la Real Academia de Cultura Valenciana". Tot dit en un perfecte castellà normatiu.

Maria de los Llanos Massó pretén així autonomitzar el geni valencià perquè mai no sobrepasse -mai millor dit- els límits administratius autonòmics. Posats a restringir també caldria autonomitzar Miguel de Cervantes a la comunitat autònoma de Madrid, Miguel de Unamuno a la comunitat autònoma basca i Luís Cernuda a la comunitat autònoma andalusa, no? En la realitat, Maria de los Llanos repeteix la lletania que els valencians patim des de si més no l’estiu de 1982, quan el partit de la UCD, llavors al govern de l’estat, va aprovar l’Estatut que atorgava oficialitat a la llengua dels valencians per primera vegada a la Història segons el redactat següent:

Article 7é.

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conèixer-los i usar-los.

Per altra banda la decisió política li barrava el pas a la modernitat al preservar el terme “valencià”, herència d’una història truncada, en lloc de la seua modernització necessària. Sense cap voluntat ferma per modernitzar la societat valenciana el discurs polític legitimava allò que la tradició ens havia llegat: una història de submissió. La història del regne de València descontextualitzada i els Furs i la llengua en què foren escrits, l’essència de tot l’edifici valencià, convertits en una anècdota distorsionada.

El “valencianismo bien entendido” consisteix en negar la catalanitat de la llengua dels valencians. El vertigen del nou i els interessos creats van fer esclatar bombes a les llibreries. En l’hemeroteca queden les ferides dels brutals atacs contra aquells que pretenien la modernització de la societat valenciana durant la segona restauració borbònica el 1975.

La defensa de la “nacionalidad valenciana”, però, és coixa. Què passa amb el castellà? També és parlat dins dels límits del territori que controla el Consell de la Generalitat Valenciana. Per què, doncs, el discurs essencialista valencià sols s’aplica a la variant catalana denominada valencià i no als diversos dialectes del castellà valencians? Contradicció que mai acceptaran els partidaris de la confusió, que de la seua política en diuen realitat, dels seus interessos ciència i de la seua falsedat veritat.

Com hem d’entendre la “valencianidad” que ataca la “valencianitat” la qual diu defendre? L’embolic resultaria ridícul si no fora per la seua voluntat i capacitat de destrucció del nostre llegat cultural. El seu poder arriba a forçar la majoria dels acadèmics a autocensurar-se quan arriba l’hora d’expressar-se sobre la llengua d’Ausiàs March, la que compartia, comparteix i compartirà amb la resta del domini de la Llengua Catalana. No hi ha pitjor atac als parlars valencians que negar la seua filiació històrica, cultural i lingüística. Autocensurant-se pressuposen que no els passarà com a David Rosenthal quan va vindre a València l’any 1985 a presentar la seua traducció de Tirant lo Blanc a l’anglés. Els intolerants valencianistas l’escridassaren per impedir-lo parlar. David Rosenthal després declararia: “El que no me dejasen hablar me parece, entre otras cosas, una falta de cortesía elemental, especialmente teniendo en cuenta que soy de los extranjeros que han hecho más por hacer conocer la cultura valenciana en el resto del mundo. Tanto la medieval como la contemporánea, porque también soy traductor de Vicent Andrés Estellés". El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seua tasca envers la nostra cultura. Aquest és un dels molts exemples que podríem aportar per expressar la realitat geopolítica que els valencians hem heretat del passat. Una herència que promou l’etiqueta de llengua subalterna al nostre valencià, qualificat de medieval. Seguim instal·lats en el “regionalismo bien entendido” imposat el segle XVIII amb tot un seguit de tòpics que serveixen per desacreditar els nostres escriptors, tant els dels segles passats com els presents, tan aptes per interpretar el seu món com ho foren -i ho són- tots els escriptors de la història de la Humanitat.

En la reforma de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana realitzada catorze anys després pel PPCV (llavors amb majoria absoluta a les Corts), pactada amb el PSPV-PSOE, Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, el parlar dels valencians va ser definit de la següent forma:

“... es definix la llengua valenciana com a pròpia de la Comunitat Valenciana i l’idioma valencià, junt amb el castellà, els dos idiomes oficials. S’incorporen a l’Estatut les institucions creades després de la promulgació de la Llei Orgànica 5/1982 i al mateix temps es ressenya en l’idioma valencià el nom de totes les institucions valencianes perquè siguen utilitzades així, tant quan s’escriga, o es parle, en valencià com en castellà. Igualment, és motiu d’esta reforma el reconeixement de la Comunitat Valenciana, com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral.”

Els redactors optaren per “llengua valenciana”, denominació condicionada per més de tres-cents anys de repressió lingüística, per a denominar la Llengua Catalana parlada pels valencians. Així, imposaven la voluntat política a la investigació acadèmica, que quedaven de manera intencionada confrontades com ja havien fet els redactors del primer Estatut. Per tant, és en 1982 quan comença la negació sistemàtica del “valencià científic” contraposat al “valencià de poble”. La negació de la modernitat aportada per les investigacions acadèmiques com tot seguit podrem comprovar.

Aprovada la Llei Orgànica 11/1983, del 25 d’agost, coneguda com la Llei de la Reforma Universitària (LRU), la universitat havia d’actualitzar els seus estatuts d’acord a la Constitució espanyola. La Universitat de València va redactar els seus nous estatuts (Decret 172/1985, del 28 d’octubre) aprovats pel Consell de la Generalitat Valenciana. Entre les seues normes, la Universitat contemplaria l’ensenyament de la llengua catalana. L’onze de novembre de 1986 la Sala del Contenciós-Administratiu de l’Audiència Territorial de València a instàncies d’una demanda interposada per l’associació d’estudiants Alternativa Universitaria va dictar sentència en contra de la junta de govern de la Universitat de València que havia acordat que els universitaris "rebrien en català les classes necessàries per adquirir en un futur immediat la capacitat adient per a seguir amb facilitat les classes impartides en català (apartat c)". La Sala els va declarar nuls, titllant-los d’anticonstitucionals. La Universitat com no podia ser de cap altra manera anomenava les coses pel seu nom. És la seua funció. La ciència lingüística forma part del seu camp de treball i reflexió. Funció que no correspon ni als polítics ni als juristes. El del polític és conciliar els interessos diversos de la societat. El del jurista ordenar i fer complir les lleis. La Universitat de València, doncs, recorregué la sentència al Tribunal Constitucional espanyol, el qual, des del principi que "es evidente que en temas lingüísticos serán los filólogos y académicos lingüistas los verdaderamente autorizados para emitir un criterio al respecto.", va concloure (STC 75/1997) que els Estatuts de la Universitat de València:

" ...vienen a establecer de consuno que la valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana y, por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada lengua catalana, en el ámbito universitario, sin que ello contradiga el Estatuto de Autonomía ni la Ley de las Cortes Valencianas mencionada al principio. La Universidad de Valencia no ha transformado la denominación del valenciano y se ha limitado a permitir que en su seno pueda ser conocido también como catalán, en su dimensión académica,"

El Tribunal Constitucional va concloure: “Que el apartado c) del acuerdo adoptado por la Junta de Gobierno de la Universidad de Valencia el 20 de julio de 1986 no es contrario al Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana.”. Malauradament, aquesta sentència del TC no serviria per acabar amb la persecució de la llengua catalana al País Valencià. Tampoc la sentència del Tribunal Suprem (15/03/2006) que ordena la convalidació dels diversos títols de llengua catalana al País Valencià:

“SÉPTIMO. - Ese problema de si son o no lenguas diferentes el valenciano y el catalán ya ha de aceptarse que no está resuelto en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, según ha declarado la STC 75/1997.

Por tanto, al no tener una solución normativa, ha de ser considerado como un problema ajeno al Derecho que tiene su sede natural en el ámbito científico o académico, y esto hace que para su decisión hayan de seguirse en buena medida los patrones que encarnan la llamada doctrina de la discrecionalidad técnica; es decir, ha de estarse a lo que sobre dicho problema haya prevalecido en la doctrina científica.”

La sentència estableix que la Generalitat Valenciana vulnerava el principi d’igualtat expressat en la Constitució de 1978 al negar la convalidació dels títols de català expedits per la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i per altra banda que les qüestions filològiques corresponen al camp de la ciència i no al de la política. Aquesta sentència hauria d’haver tancat el conflicte. Evidentment, com el lector ja sap, la cosa no va anar així. Vuit anys després, el gener de 2014, una associació denominada Centro Cívico Valenciano presentà una al·legació davant la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola perquè canviara la denominació de “valenciano” que figura al Diccionario de la Real Academia Española (DRAE), el qual en la seua accepció quinta diu:

5. m. Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.

Amb tota la raó la Real Academia Española no en va fer ni cas. Malauradament, però, els catalanòfobs es creuen allò que prediquen: les lleis deuen ser conculcades o ignorades. És del tot contrari a llei que un Estat de dret no acate les sentències emeses per les institucions encarregades d’assumir-les. Així les coses, Maria de los Llanos Massó no accepta la titulació de filologia catalana de les universitats valencianes, és a dir, com a autoritat política s’atreveix a discriminar els tècnics capacitats per ensenyar la matèria de la qual són especialistes. Arribats fins ací podríem caure en la temptació de defallir o bé en la temptació del sarcasme. Ni una cosa ni l’altra. La política ignominiosa contra els interessos valencians ens ho impedeixen. Que conste, la guerra bruta contra la llengua catalana de valencians i valencianes continuarà fins el dia en què el “valencià” siga esborrat de la faç de la terra valenciana.

Més enllà de les sigles (UCD, PSPV-PSOE, Alternativa Universitaria, PPCV, Centro Cívico Valenciano, VOX...) l’actual president de les Corts, Maria de los Llanos Massó, sap perfectament què es fa quan discrepa del Tribunal Constitucional mentre pretén derogar els drets per promoure el destrellat. Sap qui en traurà profit, del mercadejar amb els interessos lingüístics, i sap a qui complimenta. Igual com nosaltres sabem que canvien els músics però sempre sona la mateixa música.