Promeses i realitat

La mentira será ley

y el simulacro institución.

El cohecho, por derecho

y por la santa comisión.

 

Luís Eduardo Aute

 

La imatge reproduïda és molt poderosa. Qui de nosaltres ha donat mai la mà a un president de les Corts? Qui en coneix un en persona? Quina cara fa quan dorm? Ronca? Com són els seus calçotets o les seues bragues? I els seus fills? En té, de fills? Com és la casa on habiten? Preguntes que molts pocs, ben pocs, podrien respondre i tanmateix tothom creu conèixer en persona un president de les Corts. Per què? Com? El per què és per la imatge reproduïda i el com és la seua conseqüència. La imatge reproduïda és molt poderosa.

Les imatges ceguen els ciutadans obligats a observar els presidents a les pantalles. Imatges virtuals. Les imatges que ens colonitzen els ulls, el cervell, la vida. Tota la nostra existència està sotmesa als mitjans que ens implanten en el cervell els rostres dels presidents sense importar gens la seua qualitat personal. Particular. Individual. Igual com ens implanten a la memòria imatges de platges meravelloses, llacs resplendents o botelles de Coca-Cola. Paradisos virtuals. Imatges en les quals ningú no fa olor ni pudor ni suen ni tenen sexe. Àngels virtuals. Ara bé, els presidents de les Corts no són individus virtuals. Existeixen més enllà de la pantalla i en algun racó del món prenen decisions que tothom està obligat a respectar. Els telespectadors. I quanta més relació tinguen els presidents amb els rics (sí, els rics existeixen) més apareixeran a les revistes i als diaris i a les emissores de ràdio i als canals de televisió i a la internet pagat pels rics. La seua imatge serà popular al facebook, instagram, X i la seua persona protegida pels membres del Consell General del Poder Judicial que vetlarà per la seua seguretat de manera exclusiva i exclusivista.

Fou després d’acabada la Segona Guerra Mundial, quan tot estava per fer i tot semblava possible, que calia compartir i repartir els guanys empresarials. Llavors, la democràcia parlamentària heretada del segle XVIII semblava una boina eina per a conviure. Però amb el pas del temps els honorables, és a dir, els rics, van perdre el respecte als humils, és a dir, els pobres, quan aquests aplaudiren la idea dels primers de derruir el Mur. Era temps de començar a construir molts altres murs a tot arreu. Va deixar d’importar que les industries contaminen el riu si generen riquesa, que les guerres maten si les armes generen beneficis, que els cotxes col·lapsen mentre acumulen guanys. A totes les pantalles els humils veuen preocupats com gent encara més humil pretén creuar els murs manats construir pels honestos mandataris que prometen alçar-ne de més alts. “En farem de més llargs, el més amples possibles, a fi que no puguen ser traspassats per aquells que no tinguen visat” repeteixen les pantalles. No importa que la gent muira esclafada contra els murs que van multiplicant-se si amb açò el PIB continua d’augmentar.

Ací, a l’altra banda de la Tanca, els candidats a president prometen riqueses sense fi. Engreixar comptes bancaris. Consumició infinita. Raça pura. Pàtria única. Llengua imperial. Tot d’un sol color: el color dels diners. El món és una oportunitat per consumir i els drets una merda que cal netejar-se de la sola de les sabates. Però la democràcia parlamentària comporta obligacions. Els honorables han de cedir uns minuts del seu primetime perquè els humils pantallejats també diguen la seua. Cal respectar l’aparença d’impol·luta llibertat. Els humils també tenen dret a parlar. Parlen i les seues paraules apareixen uns segons a la TV. Tothom és igual. Tothom té dret a una justícia digna. Prometen treball dur, aire net per menys consum, rius d’aigua clara si ningú no els contamina, sanitat universal si tothom paga els seus impostos. Cobrar menys i repartir més. Són lliures de dir la seua veritat. Acabada la campanya electoral, cal triar. Qui renuncia lliurement a la seua llibertat de triar? Tothom és igual davant l’urna electoral. Tothom és diferent a l’hora de votar. El consumidor d’imatges ha de triar. No pot renunciar al seu present. Més consum (més viatges, més plaers, més diners, més aigua a les canonades...) o menys consum (menys viatges, menys plaers, menys diners, menys aigua a les canonades...)? Quina de les alternatives elegiràs? Totes dues pertanyen a un món encara per fer. Que cadascú responga amb conseqüència.