Marco, la verdad inventada

 

Corria l’any 1941 quan Orson Welles presentava Citizen Kane (Ciutadà Kane) amb guió original de Herman J. Mankiewicz i fotografia de Gregg Toland, un film amb una estructura narrativa atrevida i innovadora, hui en dia considerada per molts crítics com la millor pel·lícula de la història. El film de Welles marcà un punt d'inflexió important en la història del cinema, tant que durant cinquanta anys consecutius es va situar al número 1 de l'enquesta decennal de crítics Sight & Sound del British Film Institute i va liderar les llistes Top 100 de l'American Film Institute.

Ara, més de vuitanta anys després, es projecta en les nostres pantalles un altre miracle visual i narratiu, Marco, la verdad inventada, o simplement Marco, dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño, amb guió dels directors i la col·laboració de José Mari Goenaga i Jorge Gil Munárriz. El film ens narra la vida adulta d’Enric Marco Batlle, un sindicalista català que va ser President de l’Amical de Mauthausen a Espanya que denuncià la brutalitat exercida als camps nazis contra els republicans espanyols. Temps després es va descobrir que Marco havia falseja part de la seua biografia per fer-se passar per supervivent del camp de concentració de Flossenbürg (Alemanya) durant la II Guerra Mundial.

Entre el conjunt d’actors solvents que interpreten la pel·lícula, destaca Eduard Fernández en el paper d’Enric Marco, una d’aquelles actuacions estel·lars que marquen època, una interpretació perfecta, impecable, imprescindible. Magistral.

Citizen Kane indagava en la vida del magnat ianqui Charles Foster Kane (transsumpte del multimilionari i magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst) per escodrinyar què ocultava el fons de la seua ànima, per posar llum al cor de les tenebres. Des de la lliçó magistral de Welles, Mankiewicz i Toland, els directors Arregi i Garaño han bastit un relat (que no és còpia ni imitació, una obra plena i completa: un autèntic miracle destinat a convertir-se en una de les millors cintes del cinema espanyol de tots els temps) que ens endinsa en les profundes arrels de l’ànima humana, d’aquell que sap relatar les experiències que aquells que les han viscudes no ho saben fer. El poeta que descriu la Guerra de Troia sense haver mai estat a l’escenari bèl·lic.

En un món d’aparences -orgia contínua de microrrelats, missatges retallats, discursos tergiversats, informacions que desinformen i romanços cada vegada més absurds i disbaratats- es fa necessària una reflexió com la que ens proposa Marco, la verdad inventada quan el protagonista es mira a l’espill i s’hi planteja la pregunta que tothom es fa quan observa el seu reflex, que ben pocs s’atreveixen a formular amb fermesa: qui soc jo?