Trepant valencià / Taladro levantino

Nosaltres posem els morts, ells les paraules. Fa segles que ens comportem de manera anòmala, com a poble disposat a obeir veus amb l’autoritat que no els pertoca. Continuem a viure sota unes lleis que més s’assemblen a un sistema feudal que no a un de societat postmoderna, com ho demostren notícies -tan nefastes com reals- com la següent:

“María de Borbón, la prima del Rey, se ha quejado porque vecinos afectados por la DANA pasan por su finca. Propietaria de una finca en Requena, ha escrito a varias entidades valencianas denunciando que los aldeanos hacen uso de sus terrenos al haberse quedado aislados "de forma voluntaria". Así lo cuenta 'elDiario.es', que ha tenido acceso a una carta que su marido, Ramón José de la Cierva García-Bermúdez, como representante de la empresa mercantil propietaria de la finca, ha mandado a varias entidades e instituciones, como son la Confederación Hidrográfica del Júcar, la Consellería de Agricultura, Ganadería y Pesca de la Comunidad Valenciana y los ayuntamientos de Requena, Chera y Siete Aguas, las tres localidades de las que depende la aldea del Reatillo en la que viven los vecinos”.

Nosaltres posem els morts, ells les paraules. Des de fa més de tres-cents anys, el trepant valencià fa la seua feina ben feta: mantindre desunits els valencians posant tots els pals a les rodes per no deixar-nos rodar com cal. Un poble que es dissol entre blau o sense blau, himne o muixeranga, valenciano o català, Levantino o valencià, súbdit o ciutadà, alacantí o valencià, castellonenc o valencià, comunitat o país, regió o província, etc. Podria continuar amb moltes altres parelles antinòmiques maniquees: esquerra o dreta, ecologista o capitalista, nacionalista o internacionalista, espanyolista o europeista, localista o cosmopolita, etc., tot plegat, dualitats totes que ens haurien de fer comprendre que som un poble normal com qualsevol altre poble del món que té multitud d’opcions on triar entre les diverses possibilitats que ofereix la llibertat d’elecció. La diferència?, les classes dirigents de casa nostra no ens respecten per fer valdre els seus privilegis, motiu pel qual el sistema autonòmic ens tanca en les pobres, exigües i asfixiants tries essencialistes sense possible elecció com a súbdits de la corona espanyola.

Nosaltres posem els morts i ells les paraules amb les quals continuen a manar al servei dels seus senyors amos: hostalers, naviliers, terratinents, constructors, terrissaires o distribuïdors d’alimentació; tots aquells que inverteixen els guanys que els proporcionen els beneficis fiscals per pagar els càrrecs polítics que els reten genuflexa obediència absoluta mentre a la resta ens fan carrejar al tos rodes de molí. A veure, quantes cases de consellers han estat afectades per la DANA? Quants dels seus cotxes? Quants dels col·legis dels seus fills? Quants instituts? Quants aparcaments? Quantes tendes on solen anar a comprar? Una mínima informació ens ho confirma: els consellers del PP no viuen entre la gent que els vota.

Nosaltres posem els morts i ells les paraules olioses, untoses, fangoses: no hi havia remei _era impossible _vaig fer tot el que vaig poder _no soc Déu _és un accident _jo no tenia res a veure _era imprevisible, etc., com si tothom no sabera contar els dos centenars de morts causats per negligència, perquè en la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 no va tindre res a veure ni Déu ni la Mare de Déu. Tot va ser molt més mundanal, molt més terrenal, molt més enfangat: aquell que cobra per representar tots els valencians estava -com sempre- en els seus assumptes. Ho torne a repetir, nosaltres posem els morts mentre ells pensen en el mercat electoral. Nosaltres posem els morts mentre ells es disposen a cobrar les comissions sense cap remordiment, com qualsevol taladro levantino faria.